divendres, 20 de febrer de 2015

Alone together (sols tots junts)

Tots coneixem la definició atribuïda a Stendhal sobre la novel·la: “La novel·la és un mirall que l’autor passeja al llarg del camí; allò que s’hi reflecteix és la vida”. Definició que ha fet molta fortuna, i que qui més qui menys ha parafrasejat.

Una vegada una escriptora deia que, durant molt temps, quan pensava en això del mirall al llarg del camí, sentia com un entusiasme, alguna cosa que la impulsava a imaginar, com un aroma que hagués de produir una novel·la excepcional. Però, havia passat el temps, i mai s’havia assegut a escriure en el moment de l’entusiasme: simplement havia estat una imatge que quan hi pensava la reconfortava, però que a l’hora de la veritat la potencia de l’evocació no li havia fet produir res valuós, res d’aquella novel·la excepcional que havia de passar a la història. I que ho havia anat oblidant.

* * *

Jo, en aquest mirall que té l’escriptor on s’hi reflecteix la vida, una vegada vaig veure-hi reflectit a una persona (una dona entre jove i mitjana edat, molt temps i recursos gastats en l’aspecte, el vestuari i els complements – només en la imatge). Era en una botiga de mòbils renovant el mòbil, i li deia a la dependenta que el volia només per parlar, parlar i parlar... El to i l’actitud amb què ho deia feia pensar que, si no era per telèfon, no l’escoltaria ningú. Però ella parlava, parlava i parlava (fins i tot amb desesperació), i encara no s’havia adonat que en el fons no l’escoltava ningú: tenia el mòbil!

Em va sembla una imatge molt colpidora de la solitud: d’algú que no té necessitats materials però que no s’adona que existeixen les carències espirituals...

Era sobre això que jo volia escriure.

* * *

Ha passat molt temps i he anat oblidant aquell reflex d’algú que està tan sol que es menja el mòbil, en la cataracta dels mòbils de darrera generació que gairebé tothom devora, i on tothom queda enxampat i desapareix rera la boira, pensant-se que estant connectats a algú o alguna cosa. Aquest tampoc se n’han adonat, encara.

* * *

Jo volia escriure sobre allò, però la solitud és un tema massa complex per afusellar-lo en un simple post. Ara, a diferència d’altres temes, la solitud no perd mai el seu poder evocador... La solitud no s’oblida.