diumenge, 28 de febrer de 2010

Acció de gràcies

Una vegada vaig llegir d’un heroi medieval que va continuar lluitant amb la seva espasa en una mà amb els budells a desfets a l’altra. Em vaig atrevir a insinuar que, per grans que fossin les meves desgràcies, jo encara no havia arribat a aquest punt, al punt d’haver de continuar lluitant amb els intestins a l’altra mà, i que per tant no em podia pas queixar. Hi va haver qui es va riure del meu estoicisme. Per això, penso que si avui dic que vull donar gràcies per les comoditats materials que en el nostre món acostumem a donar per descomptat: tenir un sostre, un llit, electricitat, aigua corrent, calefacció, provisions a la nevera... i per no haver de marxar-ne a mitja nit amb les mans al cap perquè el terra tremola o hi ha un incendi o una bomba, si dic que dono gràcies per tot això, estic segura que hi ha qui em sortirà dient que sóc una burra, que tothom té dret a una llar, que això es dóna per descomptat, que donar gràcies (a qui?) és fer el trist paperot. Ja m’ho han dit alguna vegada, de fet. M’és igual. Jo dono gràcies.

dissabte, 27 de febrer de 2010

El misteri best-seller

Estic llegint El fenómeno best-seller, de David Viñas Piquer. Els primers capítols em van agradar molt, i em vaig assabentar de l’existència de molts llibres que no coneixia i que penso que podrien ser interessants de llegir (llibres d’assaig, vull dir). Llavors va venir la part en que els escriptors de best-sellers es defensen d’escriure llibres dolents. A mi em va sobrar una mica aquesta part, perquè no crec que els best-sellers siguin llibres dolents, al contrari, els admiro. Crec que tot allò que connecta amb un gran nombre de persones està “inspirat” per alguna força que s’escapa al mateix escriptor. Perquè, ni els escriptors de best-sellers, ni el senyor Viñas, saben perquè un llibre es converteix en best-seller, no saben perquè aquell llibre concret i no un altre. En aquest llibre, s’enumeren alguns elements que pel que sembla, són comuns a molts best-sellers. Però no estan matemàticament repartits a tots en la mateixa quantitat, per tant no es pot parlar de mètode o fórmula, sinó de trets comuns combinats de maneres diferents, que és tota una altra cosa. I d’això em queixo, precisament. Tots els best-sellers analitzats poseeixen algun dels elements que el llibre diu que ha de tenir un best-seller, però no tots els llibres poseeixen tots els elements, ni en la mateixa quantitat. Per tant, la seva pretensió de “posar al descobert” la fórmula no s’aconsegueix. El màxim que s’identifiquen són trets comuns. I la conclusió a la que arribo, abans d’haver llegit les conclusions del llibre, i potser llavors pensaré diferent, és que no hi ha fórmula. Que en realitat, ni l’autor ni ningú sap perquè aquell llibre sí. Hi pot haver una certa familiaritat entre aquest llibres (familiaritat que un llibre com aquest posa al descobert molt encertadament) però el fenòmen continua sent un misteri.

També voldria distingir entre best-sellers i best-sellers. Voldria distingir entre el best-seller pur, el llibre que es posa de moda espontàniament a través del boca-orella, i que normalment no és un best-seller planificat, i el llibre que és best-seller induït perquè és l’obra següent d’un autor que abans ha estat best-seller, que normalment (no sempre, però normalment) sol decebre en quant a vendes, de vegades també en quant a lo “inspirat” que està... tot i que això encara se sol reconèixer menys. Best-sellers d’un sol llibre n’hi molts. Best-sellers de tota una obra n’hi ha molt pocs. I fins i tot autors de tota una obra que és best-seller a cada llibre, tenen un llibre en concret que s’ha venut molt més que els altres, i no saben per què.

En aquest llibre es diu, per exemple, que Harry Potter és best-seller per la parafernàlia mediàtica que l’acompanya, i això no està ben explicat. Primer, després que la rebutgessin a dotze editorials, va sortir el primer llibre d’en Harry Potter, i va tenir un cert èxit en el boca orella, per això es va publicar el segon i la resta, però la vertadera explosió de la saga no va ser fins al quart llibre, va ser llavors, que, a l’espera del cinquè, la saga Harry Potter es va convertir en un autèntic fenomen. I això va passat a tots els països, el primer llibre ja va tenir èxit, però ha estat a partir de la publicació del quart llibre que es desencadena la harry-potter mania. A partir d’aquí, es quan a cada nova entrega s’ha fet la parafernàlia mediàtica a la sortida de cada llibre, per aprofitar l’estirada d’una cosa que ja tenia èxit, i no al revés, parafernàlia mediàtica que no es va fer al començament, i sembla que ja ningú se’n recorda, sinó que va ser el boca-orella a partir dels quart llibre que va el fer tan exitòs. El que vull dir amb això és que els editors saben perfectament, o haurien de saber, que anunciar una cosa que no estira no serveix de res, i que anunciar una cosa que ja estira pot ser per llepar-se'n els llambrots. Ara, “planificar” allò que estira... Com a mínim això penso, i no dic que un publicista de debò que treballi en el tema no em pogués contradir. [Dic tot això d’en Harry Potter amb la boca petita, en base a coses que he llegit d'ací i d'allà, però no hi posaria la mà la foc. Recordo molt bé que una vegada havia llegit que el google es deia google perquè estava inspirat en Gògol... i em van fer callar. ¡A la wikipedia no ho posa! Però jo ho havia llegit, això, i no hi ha res que em convenci que és menys veritat que lo altre. També he llegit això sobre Harry Potter, això del quart llibre. Però no tinc elements per jutjar si només és un rumor... o si la wikipedia diu una altra cosa.]

No es que digui que els best-sellers no es poden planificar, perquè segur que hi ha llibres planificats per vendre que venen molt. Només dic que aquell llibre que arrassa, que es posa de moda, que tothom vol llegir... això és un fenomen, i que ni la gent que s’hi dediquen saben exactament con funciona. No dic que algú, després d’haver-se empassat 150 best-sellers, no pugui ser capaç d’escriure un best-seller. Hi ha trets comuns. Però em sembla que l’autèntic èxit és imprevisible, i per més que autors, editors i crítics s’hi escarrassin, no saben per què. (I encara que aquest llibre digui el contrari, a mi em sembla que cada llibre que és best-seller ho és pels seus propis motius.)

divendres, 26 de febrer de 2010

L’antipatia de Goliat


Podria semblar molt ingenu, però aquest any no vull que el madrid guanyi res. I no perquè sigui del barça, sinó pel que significaria subliminalment. Significaria que l’èxit es pot comprar. Que et pots gastar uns diners (que a més, no són ni teus) rebentant el mercat i que pots intimidar als periodistes i mantenir-los muts i a la gàbia. I que tot això porta a l’èxit, que fa que es perdoni el mètode. El fi justificaria els mitjans, si s’assolís l’èxit d’aquesta manera. Trobo que seria molt injust per la gent que no pot endeutar-se milionàriament i que ha de lluitar cada dia per aixecar el seu propi èxit, que se li estaria enviant un missatge equivocat. Jo penso que no tot es pot comprar, que també s’ha de treballar, que s’ha d’estudiar, que s’hi ha d’entendre. Simplement no m’agradaria que guanyés el madrid perquè em tiraria la teoria enlaire. I d’acord que el barça també ha fet una gran inversió a base de diners... Però si havent invertit molt menys guanyés al que ha invertit més, indecentment més, això no seria un missatge fantàstic? Ara, em fa por, em fa por... Em fa por que la força dels diners perquè sí s’acabi imposant. I és fàcil criticar els mètodes del madrid, perquè el madrid són els dolents, i és evident que els dolents fan les coses malament... però tampoc em plantejo si fos el barça que hagués fet la inversió indecent (i en qualsevol moment la pot fer), si pensaria que és un “missatge fantàstic” que no guanyi... De totes maneres, a mi el que m’agradaria és que pogués guanyar la lliga un equip modest, i fos possible deixar totes aquestes inversions milionàries amb un pam de nas!

dijous, 25 de febrer de 2010

Qüestió de talent

Un talent de l’ajuntament de Salt, davant la onada de robatoris, diu: “d’acord que hi ha gent que passa gana, però això no justifica anar a robar...” Perdoneu que us digui, però, si jo passes gana, potser sí que trobaria justificat “anar a robar”!

dimecres, 24 de febrer de 2010

La vella història

En aquest quatre anys de fer el blog, he estat temptada moltes vegades de deixar-ho córrer. Per culpa d’això he obert i tancat un grapat de paradetes, i estic segura que els lectors del començament, després de tantes anades i vingudes, ja m’han perdut la pista. Des del començament de fer el blog la intenció ha estat sempre escriure i ser llegida, no lligar o fer amics imaginaris, encara que també he lligat i he fet amics imaginaris i m’ho he passat molt bé interactuant amb els altres jugadors d’aquest joc virtual que és el blog. Però l’objectiu no era interactuar socialment sinó escriure i ser llegida. Em sembla que és això el que volia i que és això el que he aconseguit. Per tant, suposo que seria una mica absurd deixar-ho córrer ara... També seria una mica absurd traslladar-me a una altra paradeta i marejar una vegada més als lectors. Doncs res. Després d’uns dies d’anar amb el carro blocaire pel pedregar (ai!), aviam si sóc capaç de continuar com sempre...
(Per cert, he retallat la possibilitat de fer comentaris perquè hi ha un pesat que... pesat! que ets un pesat!)

divendres, 19 de febrer de 2010

Juguesca

He anat a veure Nine. Per mi, Marion Cotillard és la nova Audrey Hepburn.

dijous, 18 de febrer de 2010

Inconsciència de l’inconscient

Em sembla que pateixo una crisi creativa. Em sembla que tot el que volia dir ja ho he dit, i que tot el que vull dir és absurd. Victoria Nelson, a llibre El bloqueig de l’escriptor, diu que si no escrivim res és perquè tot el nostre ésser ha decidit no escriure. Ho sigui que, a més, sóc jo, és el meu inconscient. Per postres. Doncs res. Doncs això.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Prement el botó

Em fa por que això del primer post del matí sigui com el primer cigarret del dia... “Publicar” és molt divertit. Per què hauria de renunciar a aquesta sensació tan espectacular? Però m’estic quedant sense idees... No tinc cap post al cap, esperant per ser escrit... Ja sortirà alguna cosa, d’acord... però... i si algú ha tret el tap del desaigüe de la qualitat? I si no ho puc fer tan bé com ho feia fins ara? Fer-ho bé? Qualitat? Quina qualitat? Jo el que tinc són molts fums! Aspiro a tot, però tampoc no vull explicar gaire res... Pel cas, que això és molt addictiu, i és addictiu perquè és divertit, i crec que algú amb estudis hauria d’estudiar si és perillós... S’hauria d’avisar a la gent abans que comencessin i sigui massa tard... Si a mi algú m’hagués avisat que no ho podria deixar... bueno, hauria començat igualment, no ho vull pas deixar... Escriure un post al dia no representa cap problema a la meva vida, i en canvi m’és una gran felicitat... Es pot considerar “socioaddicció”? Ja dic, algú amb estudis hauria d’estudiar si és perillós... No és que estigui preocupada. No ho estic. Només que... De vegades sento de gent que se n’ha cansat i ho han deixat. Normalment és perquè la seva vida real ha començat a ser més divertida que l’escriptura. Dit d’altra manera: han trobat parella. Això és com el bibliolisme, que la solució recomanada és casar-se. No, no, ni he trobat parella ni tinc intenció de casar-me. I tampoc ho faria si això representés deixar de comprar i llegir llibres o deixar d’escriure el blog... Com a consol, constato que hi ha gent molt més frikis que jo... penseu que hi ha gent que estan enganxats a escriure entrades de la wikipedia! També són solters... De debò que la vida en parella és més interessant que escriure? Potser seria qüestió de plantejar-s’ho! Bueno, sense brometes, que jo sóc una persona molt seriosa. Escric això, però en contra de la meva voluntat... En realitat, el que voldria estar fent és... és... què voldria estar fent en comptes de publicant un post? Ostres, no se m’acudeix res que m’agradés més fer (a part de fer un petó a una persona molt concreta, però això és una idea de bomber que descarto per massa eixelebrada). A més, tampoc és incompatible amb el post matinal. Però, què voldria estar fent? Veure com surt el sol en una platja tropical? Pilotar un reactor? Jugant a arreglar el món en una ONG? No, definitivament, no hi ha res que m’agradés més que ser de bon matí a l’ordinador i poder escriure un post... No és com controlar el botonet vermell, però gairebé gairebé... Premeu el botó, n’hi ha que diuen: el món va a mal borràs. Sí, sí, però primer publicaré el meu post.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Després de la tempesta...

Han sigut uns dies tempestuosos, i el blog l’he deixa’t una mica arraconat. Més que res, que m’he repensat el blog. Faré una prova: intentaré veure quan temps puc estar sense escriure cap post. M’agradaria escriure altres coses, i el blog s’emporta tota la meva grafomania. O sigui que res, de moment pausa, i ja ho veure’m. La qual cosa no vol dir que no torni demà mateix. O no. Ja ho veure’m.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Fonda solitud

Em torna al cap En el castillo de Argol, i reflexiono sobre què és el que em va impressionar tant... No van ser els assassinats i les morts, l’assassinat i la mort és una cosa que em queda bastant llunyana... tot i que tampoc estic acostumada a llegir-ho... però el que em fa frapar i em va fer sentir francament malament va ser la immensa no-estimació, la fonda solitud del protagonista... Això, tal i com està plantejat en aquest llibre, fa por.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Complement a la lectura d’un llibre


Me’n recordo encara del llibre El detective en el supermercado, de Michael Pollan. Em va impressionar molt. Doncs bé, ara estic llegint Viaje extraordinario al centro del cerebro, de Jean-Didier Vincent, i al capítol quart, concretament a la secció “focus 4”, hi ha un article de Gérard Slama sobre la diabetis que crec que tothom qui hagi llegit el llibre El detective en el supermecado i li hagi agradat li pot interessar. És un excel·lent complement d’aquell llibre, i una es plateja perquè el senyor Pollan no va tenir accés a aquest article a l’hora d’escriure el seu llibre. Amb això no vull dir que el llibre del senyor Pollan li falti alguna cosa, l’enfocament que dóna és molt bo, però crec que hagués guanyat en rigor científic si hagués sabut això. Tampoc és que aquest article el contradigui per res, sinó que el complementa.

El llibre El detective en el supermercado es centrava sobretot en els aliments, en perquè els aliments venuts per les mutinacionals són d’inferior qualitat i produeixen malalties, i això estava molt bé, molt ben estudiat i explicat, però aquest article parla de les persones, explica que les persones, ara, fem molt menys esforç físic que abans per sobreviure, però encara estem capacitades per menjar el mateix, per menjar el mateix que quan la gent no podia menjar cada dia i saber afartar-se i tenir reserves era un avantatge per a la supervivència. El que diu aquest article es que els humans som animals preparats per gastar molta energia darrera les preses i a no menjar sempre que tenim gana, i en canvi en el món actual per la majoria de la gent és tot el contrari. Això no contradiu en res al llibre que vaig llegir primer, però és una dada interessant que trobo que el complementa molt bé. Es a dir, que no tota la culpa és, com deia el senyor Pollan, de les multinacionals alimentaries, sinó que hi ha altres factors que ens fan emmalaltir; la prosperitat mateixa ens fa emmalaltir. M’hagués agradat que el que diu aquest article m’ho hagués dit el llibre El detective en el supermercado, i que no m’hagués calgut llegir-ho en un altre lloc... Es més, ho veig tan evident que m’hagués agradat que se m’hagués acudit a mi!

dimarts, 2 de febrer de 2010

Ros cendra

Jo em pensava que era morena, però un dia, fa anys, quan era petita, mirant un catàleg de brins de cabells d’una perruqueria vaig descobrir que en realitat no era morena. Vaig descobrir que el color dels meus cabells era el ros cendra. Ros cendra! O sigui, que no només tenia els cabells foscos, i no del color de la blonda que sembla que es color de les noies més desitjables, riques i curtetes, sinó que, a més, no tenia dret a dir que era una autèntica morena (les noies intel·ligents són morenes). Era una rossa, però tampoc una autèntica rossa: era una rossa no-rossa, una rossa cendra. O sigui, que ni rossa autèntica ni morena autèntica. S’ha escrit molt de les rosses i les morenes, fins i tot s’ha escrit molt de les pel-rojes, però, ja ho diuen, de les rosses cendra no se’n ha escrit res... Crec saber això a una edat tan tendra em va traumatitzar.

dilluns, 1 de febrer de 2010

D’oca a oca

Segons he sentit a dir, Pla plagiava a Montaigne, i Montaigne plagiava a Plutarc. Per sort per Plutarc, tots aquells als qui va plagiar s’han perdut en les boires del temps... Suposo que per ser gran també es tracta de tenir el bon gust de saber a qui plagiar... Però això s’ha de convinar amb una collita pròpia de qualitat, és clar.