dilluns, 30 d’agost de 2010

Camises d’onze vares

Una de les coses que vaig trobar més difícils quan portava el Blog d’una lectora va ser comentar poesia, comentar un poema. Sí, ja sé que a qualsevol classe de llengua de l’institut ensenyen a comentar un poema (alguns professors més lluïdament que d’altres). Sé que hi uns elements a tenir en compte si es vol fer un comentari d’un text poètic seguint el cànon acadèmic. Que hi ha una estructura a seguir i uns recursos estilístics que es poden buscar en tot poema. No parlo d’això, no parlo de fer un text acadèmic sobre un poema. Tot i que tampoc em sembla que un comentari acadèmic sigui quelcom a menysprear. Només que aquesta mena de textos acostumen a tenir escàs valor com a textos en si mateixos, i són molt, molt avorrits. Normalment es limiten a comentar literalment el poema, i poques vegades qui els escriu deixa volar la imaginació i hi aporta elements de collita pròpia que s’escapin de la rigidesa de l’estructura les pautes de la qual estan seguint.

Però també existeix l’altre extrem: el comentari d’un poema absolutament literari, que no segueix cap estructura, i que té molta volada com a text, però que sol tenir poc a veure amb el poema que l’ha generat i amb la seva argamassa i recursos estilístics. Aquesta mena de comentaris als poemes acostumen a ser intercanviables, i tant serveixen per un poema en concret com per un altre. Qui els escriu s’acostuma a parapetar en la lleugera ressonància poètica de les vaguetats.

O sigui que fer un bon comentari de text d’un poema és molt difícil. Si és acadèmic, diu molt però no resulta poètic. Si és literari normalment aconsegueixes que no digui res però pot resultar més “poètic” fins i tot que el mateix poema.

Al final, l’únic que vaig aconseguir va ser explicar l’efecte que feia en mi aquell poema en concret. Cosa que també pot ser una altra fugida cap a la “poetització” fàcil, i que no em faria aprovar cap examen...

No sé on vaig llegir que el valor literari del comentari d’un text era un bon termòmetre per temptejar la qualitat del text que l’ha generat i la validesa de la opinió expressada en aquell text.

Ara, si hagués de comentar un poema em sembla que me’n veuria una! Per això al final vaig decidir no posar-me en aquesta mena de camises d’onze vares, i no comentar poemes, tot i que m’hagués agradat. Simplement no m’hi veia en cor.

De totes maneres, quan llegeixo un comentari a un poema l’únic que l’hi demano és que em faci adonar d’alguna cosa sobre el poema de la que jo per mi mateixa, sovint llegint d’una esgarrapada, no m’he adonat. Suposo que és això el que m’hauria de guiar a mi l’hora d’escriure un comentari de text a un poema, o a l’hora d’escriure qualsevol altra cosa. Per escriure qualsevol text t’has d’haver adonat d’alguna cosa, alguna cosa que necessites expressar. I aquesta també és la raó per llegir poemes, encara que no els comentis: adonar-te de coses de les que per tu mateixa no t’hauries adonat.

diumenge, 22 d’agost de 2010

El meu castell per unes sabates

Un dilluns qualsevol, a primer hora, jo m’estava tota sola sota l’arcada d’una cèntrica plaça gironina esperant-me perquè obrissin una botiga, que anaven tard. M’entretenia observant la gent que passava, uns més atrafegats que d’altres. De cop, veig que es dirigeix cap a mi tota decidida una noia jove una mica més gran que jo guapíssima amb roba nova i elegant i una profunda mirada d’anhel. Venia cap a mi amb una convicció que em va deixar sorpresa i fins i tot em vaig espantar. De què em coneix aquesta tia, vaig pensar? Deu estar sonada! Socors! Però va resultar que quan va arribar a la meva altura em va passar de llarg... El que es mirava amb aquell anhel era el que hi havia darrera meu! I què hi havia darrera meu? L’aparador d’una sabateria! Es va abocar a aquell aparador amb tota la seva energia (va faltar poc perquè l’acaricies amb les mans esteses) i en saber-se davant fins i tot els músculs de l’espatlla se li van relaxar. Es va mirar les sabates un moment amb un somriure tendre i es va afanyar a entrar cap a dintre, puig que aquella botiga sí que era oberta. Válgam déu, vaig pensar! Si que hi ha gent sonada pel món! Tot això per unes sabates! (Amb lo mudada que anava, segur que en devia tenir l’armari ple). Una addicta a comprar-se coses! Però ja diuen que cap japerut es veu la pròpia jepa... a mi la roba i les sabates no em diuen gaire res, però potser jo no en sigui conscient, i, quan m’acosto a una llibreria, tingui la mateixa expressió... el mateix anhel addictiu que espera la descarrega de l’adquisició...

dissabte, 21 d’agost de 2010

L’articlet del dia

Ara mateix escoltava per la radio la lletra d’una cançó anti-sistema d’un grup català molt famós i molt de moda. Entenc que hi hagi gent que s’enganxi a això perquè sembla de debò una critica i sembla de debò que faci pensar... Però a mi em sembla només el tipus de crítica al sistema que es genera dins la part pop del sistema, la mena de crítica al sistema que el sistema permet y a la que dóna alè per no donar la possibilitat que aquesta crítica l’erosioni ni una miqueta.

Darrerament he estat llegint... (llegir, uix massa complicat...) doncs darrerament he estat llegint a uns autors que fan vertaderes crítiques al sistema, punyents i profundes, que no et deixen indiferent ni caben en una cançó. Per això quan sento aquestes cançons em semblen molt superficials i mal fetes, tot i que entenc que puguin semblar poesia a qui no ha llegit mai poesia. No diré res d’aquest autors perquè encara us pensaríeu que presumeixo de lectures elevades. Us desafio a que trobeu aquest autors vosaltres mateixos... segur que sereu capaços de trobar les cançons anti-sistema del grup abans esmentat, no?

Suposo que hi ha un sector de la població que es “consumidor” (no podem ser altra cosa) de missatges anti-sistema. La crítica anti-sistema és un producte de consum més, sempre dins els paràmetres del sistema. Ara, si bé no pots triar no ser consumidor, sí que pots triar quina mena de consumidor ets: pots triar quedar-te a la superfície (amb cançons de lletra més o menys crítica i més o menys pseudo-filosòfica), o anar allà on la crítica és profunda i vertadera: als llibres de filosofia (uuuhhhh... quina por).

Les crítiques anti-sistema fetes des de les cançons pop em semblen una cosa així com un gall amo d’un galliner fent una cançó de protesta sobre el masclisme entre les gallines... Jo crec que la vertadera mirada crítica a l’entorn és als llibres. Ara, estic d’acord que no sempre estem en l’estat d’ànim adient per aprofundir, i que hi ha qui mai de a vida no tindrà necessitat d’aprofundir en res. A aquestes mena de persones les cançons superficials anti-sistema no els fan cap mal, i encara els fan passar una bona estona, o sigui que no sé perquè haig de sortir jo amb els meus llibrots a aixafar-los la guitarra.

dijous, 19 d’agost de 2010

Austeritat

He sentit a dir a un talent del govern que “el país està en pla d’austeritat”... què vol dir això? Que els polítics tenen l’oportunitat de robar menys?

dimecres, 18 d’agost de 2010

Cagadubtes

Quan va sortir aquest invent del llibre de cares no se’m va acudir, però se m’acudeix ara: si m’apuntés, em podria retrobar amb gent que fa deu anys que no veig, que segur que s’hi ha apuntat. Dues persones, concretament, un noi i una noia. Són amics d’aquella època, res de lligar, parelles o rotllos. I també altres persones. Es clar que, com va dir aquella, si fa deu anys que no el veus algú, deu ser per alguna cosa... Però com a mínim dir “hola què tal”, “què feu”. Potser si hagués tingut èxit a la vida valdria la pena de presumir una mica, però com que no és cas... En fi, que no vull pas que em trobin. Potser fins i tot tenen fills i cabells blancs... no me’ls imagino en aquesta situació, sincerament. Si tenen compromisos familiars no crec que m’hagin buscat, però si estan sols i solters... més que res perquè quan estàs sol i solter tens més temps lliure i més ganes de relacionar-te i sempre es divertit recordar vells temps. Però no crec que estiguin sols i solters... A què es deuen dedicar? Segur que els han anat bé les coses i que estan muntats en el dòlar, tal i com eren... (i amb això no vull dir que visquin als Estats Units). Espero que les coses els vagin bé. Em faria una mica de vergonya dir que m’estic a casa... ara, segur que no els estranyaria gaire. De totes maneres no m’hi apuntaré. Es clar que m’agradaria saber on són ara, però... si fa deu anys que no ens veiem deu ser per alguna cosa, no?

dijous, 12 d’agost de 2010

Vacances de gent

M’agrada anar pel món ara el mes d’agost, l’època en que tothom està de vacances: les carreteres, mig buides, les botigues, mig buides, els carrers, plens de turistes però mig buits de gent d’aquí. Es pot fins i tot trobar un bon aparcament (si hi vas aviat)! No sé on es fica la gent però no els envejo, al contrari, estic molt contenta que tothom sigui fora, ben lluny de casa. En la meva opinió, tot l’any hauria de ser així, tot l’any hi hauria d’haver aquesta tranquil·litat... (Ai, que els botiguers em mataran per dir això...) Doncs sí, voto perquè sigui agost tot l’any i hi hagi menys gent anant pel món, com a mínim a la part de món que jo transito. Això sí que és la felicitat. Em venen ganes de sortir més de casa i tot...

dissabte, 7 d’agost de 2010

Hores de biblioteca

Alguna vegada m’he preguntat per què tinc tants llibres a casa que encara no he llegit... Són com una promesa, la promesa d’una bona estona. En canvi, els que ja he llegit, que també són molts, no els faig gaire cas. Tot i que sé que s’ha de rellegir. Però ningú m’obliga a rellegir, ni jo mateixa m’obligo a rellegir. Encara que alguns sí que els he rellegit. En canvi, el sentit comú m’exigeix que em llegeixi com a mínim un cop cada llibre nou que em compro. Tinc com una mena de terror a quedar-me sense material de lectura, i vaig comprant, comprant, i no dono l’abast a llegir tot el que em compro. Per això saber que tinc tants llibres que m’estan esperant i que sé que no se m’acabaran (és físicament impossible que els llegeixi tots) em dóna una mena de seguretat. Per la mateixa raó em sap greu acabar els llibres. Quan estic a punt d’acabar un llibre procuro esperar-me uns dies a fer-ho, i en general ho vaig allargant. M’agrada molt començar-los, però no vull que se m’acabin, encara que m’agradin molt, i procuro dosificar-los tant com puc. Tampoc no m’agrada deixar llibres a mig llegir, perquè llavors es queden a la lleixa i et fan sentir culpable. Des que vaig deixar el Quijote que l’exemplar m’està mirant acusadorament des del seu lloc a la lleixa... “m’has desairat”, sembla que em digui... Per això em costa tant escollir quin llibres em vull comprar, quins perquè els vull tenir i col·leccionar, quins perquè els vull llegir, decidir quin començaré i l’ordre en que han de ser llegits... Si algun no l’he d’acabar ja ho hauria de poder preveure i no comprar-lo de bon començament; pitjor que tenir llibres esperant a ser llegits és tenir la lleixa plena de llibres que has deixat a mitges. Sempre hi pots tornar, es clar, un llibre sempre s’espera el temps que calgui. Es fa difícil llegir-los tots, i més quan m’agradaria haver llegit (i fins i tot rellegit) tots els clàssics importants, però ja sé que aquesta és una imatge idealitzada que tinc de mi mateixa com a lectora i que a alguns clàssics no hi arribo. Però m’agrada tenir-los i pensar que m’hi puc posar en qualsevol moment. No, no els he llegit tots els llibres que tinc a casa... Però, així com n’hi ha que estan orgullosos dels llibres que han escrit i Borges deia que estava orgullós dels llibres que havia llegit, jo podria dir que estic orgullosa dels llibres que m’he comprat... (i sense comprar primeres edicions ni rareses ni llibres cars, sinó els llibres normals que es poden trobar en tota bona llibreria). No sé si tinc el dret moral a tenir-los si no me’ls he llegit tots, però a em fan molta companyia. I també penso que, si mai aconsegueixo haver-los acabat tots, serà un dia trist i caldrà que m’inventi alguna cosa, perquè lo maco és saber que sempre hi ha un llibre que s’està esperant a ser llegit...

dijous, 5 d’agost de 2010

De peus a la galleda

L’altre dia anava per Girona pel carrer i em va parar un immigrant, un noi jove i negre, per preguntar-me on era càrites. Jo no ho sabia, però vaig veure l’oficina de turisme de fons i no se’m va acudir altre cosa que dir-li que ho anés a preguntar a l’oficina de turisme. Evidentment, quan va arribar a l’altura de l’oficina de turisme va passar de llarg... Enviar a algú a buscar l’adreça de càrites a l’oficina de turisme! Evidentment això te mitja lògica per mi, però que per ell no en devia tenia gens, de lògica, i ben segur que va ser el pudor de classe que li va impedir anar al lloc on s’informen el rics per buscar el lloc on mantenen els pobres... Massa devia sentir ell que aquell no era el seu lloc, per desgràcia! Jo també! Però a mi en principi em va semblar una bona idea, pensar que podia fer això. No seria lògic pensar que QUALSEVOL persona pugui a anar a informar-se a l’oficina de turisme? Però ja ho entenc, lo seu no era turisme, precisament. Potser es va pensar que li cobrarien la indicació. Quan el vaig veure passar de llarg ja em vaig adonar de que m’havia ficat de peus a la galleda... M’acatxum dena! Es ben bé que quan menges cada dia perds la perspectiva...

dimarts, 3 d’agost de 2010

Connivència

Quan vaig llegir aquella crítica tan extremada a en Joan Margarit, que en la meva ingenuïtat em va frapar (el tractaven de neocursi!), m’adono que vaig pecar d’ingènua en no adonar-me que no es tractava només de criticar la seva poesia. La poesia, com sempre, és el de menys. El que es criticava d’aquest poeta és la seva connivència amb el poder, per dir-ho d’alguna manera, la seva capacitat per guanyar els premis importants i el fet d’estar editorialment ben relacionat. Fins i tot el fet d’escriure una poesia “popular” (dins del poc popular que és la poesia). Pel que he anat llegint a internet, els únics poetes que es consideren “purs” són els que estan al marge dels circuits de poder, els que publiquen en editorials petites i no guanyen premis. Un poeta que guanyi un premi sempre és sospitós, sospitós de tenir els amics adequats i de saber trucar a les portes adequades. Crec que es tractava d’això principalment la crítica que se feia a aquest poeta, no de la seva poesia, i vaig ser una ingènua de sortir a defensar-lo sense haver tingut en compte això, perquè, es clar, si defenses un poeta en connivència amb el poder, no es llegeix entre línies que tu també ho estàs, i que estàs d’acord amb tota aquesta parafernàlia que tenen montada? No ho havia tingut en compte, això, i la meva defensa d’aquest poeta va ser pensant en la poesia d’ell que havia llegit; mai se’m va acudir que estigués en connivència amb el poder i que, per tant, si volia estar al bàndol correcte, el bàndols dels poetes “purs”, no l’havia de defensar. Es que normalment, els textos que guanyen els premis literaris de poesia són un gènere literari per si mateix, una de les raons per les que llegeixo –i compro- poquíssima poesia actual. Els poetes morts segur que no estan en connivència amb els poders d’ara i sempre calcen una talla que et va bé a tu com a lectora; els poetes actuals –sobretot si han guanyat premis- massa vegades són d’una talla que no toca... és com comprar roba de saldo. Ara, tampoc estic d’acord que el criteri per determinar que un poeta té autèntica qualitat sigui la seva “puresa”: que no ha guanyat mai cap premi i que publica en una editorial que ningú coneix. Com sempre, hi ha de tot en tot, i bons poetes que guanyen premis i mals poetes que són “puríssims”. És que de vegades sembla que si no et fots de gana amb la poesia no puguis escriure res de bo, i tampoc hi estic d’acord. El problema és tenir el criteri per destriar entre tanta fressa de fons. He dit fressa? Fresa en la poesia? Doncs sí, on hi ha premis hi ha diners, i gent que volen guanyar aquest diners, i per tant hi ha fressa. Moltes vegades la gent que critiquen la connivència amb el poder dels que guanyen premis de poesia l’únic que voldrien es guanyar ells aquests diners, i el que els cou és això, el fet de no poder accedir als calés del premi per no tenir els amics adequats, no la mala poesia del que ha guanyat, com ho demostra la quantitat de gent que encara aspira a guanyar aquest premis malgrat que se sap perfectament el pa que s’hi dona. Dic jo que si el que coés fos que guanyen poetes dolents, i no els diners que no són capaços de guanyar ells, el més lògic seria que ningú es volgués presentar a aquestes xarlotades. Però en canvi la gent continua volent guanyar-les, sabent que són xarlotades. La poesia, com sempre, és el de menys.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Avançar

Ja sé què em direu: si tothom fos com tu, no avançaríem. I jo que em pregunto: avançar cap a on? Cap a continuar omplint les butxaques dels que ja són rics? Això és avançar? M’ho pregunto, només. Però podria molt ben ser que la resposta fos “sí”...

La meva antiquada filosofia...

... no és obligatori apuntar-se a cada nova “pijadeta” que surt per internet.

Per sempre a la xarxa (II)

Una cosa que no m’agrada és que pels mitjans de vegades surt gent advertint que el que posem a internet “queda per sempre” i mirant de fer-nos por. Quants anys fa que existeix un internet per tothom? Com a molt, quize anys. Quants anys fa que existeix el youtube? Cinc anys. Que un vídeo comprometedor s’hagi estat tres anys al youtube... vol dir que hi serà per sempre? Quants anys són sempre? Google, facebook, youtube, blogger, twitter, ara tenen molt èxit, però poden perdre la requesta i quedar obsolets en qualsevol moment. Què va passar amb segond live? Es va posar de moda, semblava que s’ho havia de menjar tot, i ja ningú en parla... Aquestes coses es poden de moda, duren un temps, i es moren elles mateixes d’èxit apartades per noves coses que van sortint i que interessen més a la gent. És veritat que qualsevol cosa que posem a internet pot ser multiplicada exponencialment i es fa difícil controlar la difusió que té, i és veritat que ens pot comprometre durant molt temps, però d’aquí a afirmar categòricament que durarà per sempre... En un mitjà que no té ni vint anys i en el que les coses que hi surten en tenen molts menys ja donem per descomptat que duraran “per sempre”? Quina perspectiva tenim? Algú pot preveure internet d’aquí quinze anys? No ens ha ensenyat l’existència mateixa d’internet que el futur no es pot preveure? De la mateixa manera que internet ningú el va veure venir, el recorregut de cada nova pijadeta que surt a internet tampoc es pot preveure, encara que donem per descomptat que sí, que d’aquí quinze anys seran importants a internet les mateixes coses que ho són ara. O que hi haurà internet com el tenim ara. Però es que internet no fa ni aquest temps que existeix, i ja no té res a veure amb el que era al començament; és un mitjà en constant evolució que es devora a si mateix. Jo, si volgués guardar una cosa “per sempre”, no em refiaria pas gaire de guardarla a internet... “Sempre” és molt de temps, molt més temps del que aquesta joguina i els seus components han durat fins ara...