diumenge, 31 de gener de 2010

Llegint més sobre el tema

He acabat En el castillo de Argol. Torbadora, no la puc definir pas d’altra manera. He acabat amb el llibre a les mans molt impressionada: res no ha estat el que m’esperava. Això de la novel·la gòtica fa més por del que podria arribar a semblar... Ara, no sé si és només perquè no estic acostumada a llegir novel·les on passin aquestes coses... El cas és que no paro de preguntar-me... quin és el missatge? Bueno, es clar, és que hi ha d’haver un missatge més enllà del gaudi de la mateixa lectura? I aquí el gaudi és extraordinari. Les boires, vull dir l’ambient, són extraordinaries. El pròleg em fa ballar el cap. Recordo que vaig llegir la traducció al castellà del text alemany medieval. Després he llegit això, una traducció al castellà d’un original francès. Podria treure’n algunes conclusions, però em falta una peça, la més evident, i en la que encara que sembli mentida no hi havia pensat: l’òpera. Em pensava que no caldria, jo l’òpera només la tolero a fragments, les grans árees, però em sembla que aquesta òpera s’ha de conèixer si es vol poder dir que es coneix mínimament el mite. O sigui que res, esperaré amb les conclusions apuntalades, fins que en tingui l’oportunitat (d’escoltar-la per la radio, s’entén). Però, davant la possibilitat que m’hagi de menjar amb cullera i forquilla i tovalló al coll una peça d’avorriment (inculta de mi, potser la meva cultura no arriba per saber apreciar una òpera tota sencera, en conjunt, i més si no és en directe), penso... cal?

dijous, 28 de gener de 2010

Lectures de lenta maduració

Convertint les nenes en dones des de fa dos segles.” Darrera el meu exemplar de Jane Eyre hi ha escrit això. És una novel·la que no he llegit, encara. Potser es per això que em diuen que encara sóc menor d’edat, potser sigui per això que no m’hagi casat, que no tingui fills, que no sigui econòmicament independent... perquè no m’he convertit en una dona: no he llegit Jane Eyre...

(l’altre dia li vaig dir això a una amiga, i va quedar de quadres. Em sembla que no em va entendre ni hi va veure cap gràcia. Això em passava molt quan anava a l’escola: jo dia una cosa i la gent em mirava amb la mateixa cara que mirarien a una extraterrestre. Les meves ocurréncies no tenien èxit. Per sort, ara em desfogo amb el blog, i no veig la cara que fa la gent que les rep; sempre em puc pensar que tinc el lector ideal que m’entén, encara que no ho pugui comprovar físicament. Les “coses rares” que sempre he dit, o sempre m’han fet sentir que deia, i que la gent en una conversa oral no entén o es desconcerta sentint-les, han esdevingut cabdals a l’hora de configurar la meva escriptura. Es podria dir que l’escriptura es el context adequat per aquestes petites estranyeses per les que, a la vida real, costa trobar un oient que estigui contextualitzat. I prendre nota mental de recordar el que puc dir a la vida real, què puc dir a qui, i el que m’haig de guardar per quan escric.)

dimecres, 27 de gener de 2010

Um...

Tres de cada tres llibreters enquestats NO ESTAN PREOCUPATS per tot això del llibre electrònic. Si la gent que s’hi dedica no se’n preocupa, per què jo ho hauria de fer? Ara, m’ha semblat que aquesta gent estan una mica “als mundos de yuppi”, no hi veuen cap perill... alguns fins i tot venen l’artilugi en qüestió. Això és ficar-se l’enemic a casa! Però es clar, suposo que es l’únic que poden fer: “si no el pots vèncer, aliati”. En fi, que m’ha impressionat que cap de les persones a qui ho he preguntat que treballen en això estigui preocupada pel tema... potser és allò que diuen, que en un cas de banyes, el marit és la darrera persona que se n’assabenta...

dimarts, 26 de gener de 2010

Felicitat casolana

L’altre dia vaig tenir a les mans el comandament a distància de la tele de casa, i em vaig adonar que les lletres de la marca estaven gravades amb un relleu enfonsat. Aquest enfonsat estava ple de brutícia. Vaig agafar un escuradents i em vaig posar a gratar les lletres enfonsades, fins que, rascant, rascant, vaig haver fet fora tota la brutícia. Vosaltres sabeu com vaig fruir rascant aquella brutícia tova de dins aquelles lletres minúscules i de relleu enfonsat! Feia temps que no era tant feliç...

diumenge, 24 de gener de 2010

Ai, ai, ai...

"Oferir amistat al que demana amor és com donar pa al que es mor de set."

Ovidi
... i jo afegiria: oferir amor a algú que només vol amistat és com oferir un banquet de porc senglar a algú que es vegetarià...

dimecres, 20 de gener de 2010

D’aventures gòtiques

En el castillo de Argol. Julien Gracq. Ara estic llegint una novel·la en la que el protagonista ha arribat ell solet a la conclusió que la “recerca del coneixement” és un plaer superior a estimar. Evidentment, després de constatar això el primer que ha fet és enamorar-se... Però... ja se sap, “la dona és el diable”, i més en aquesta novel·la, que no en va és una novel·la gòtica... La cosa promet.

dimarts, 19 de gener de 2010

Ah, l’amistat...

Inicieu una bonica amistat amb algú. Al començament, aquesta amistat és una amistat que dóna pastissets de nata i de crema, gelats de crocanti, borratxos de xocolata... però resulta que aquesta persona volia alguna cosa més. Quan s’adona que no hi haurà res més enllà de la simple amistat, continueu amb la relació, però ara l’amistat es d’aquelles que només donen pa sec. Però continua sent una bonica amistat, es clar. La pregunta és: s’ha d’acceptar això? O encara gràcies pel pa sec?

diumenge, 17 de gener de 2010

Escollidor de biblioteques...

... com podria una biblioteca ser digna d’aquest nom si entre els seus volums no hi haguessin explicats alguns dels secrets més ben amagats de l’univers?

dissabte, 16 de gener de 2010

La bola de fems mil·lenaria

Em fan gràcia aquests periodistes esportius, volent que en Guardiola renovi el seu contracte amb el barça a qualsevol preu, fent-ne un gran què, esgargamellant-se amb això. Però en Guardiola sap el que és veritat: que tot això és només adulació perquè ha guanyat. En Guardiola sap perfectament que quan comenci a perdre se’l trauran de sobre com una bola de fems, com van fer amb en Ronaldinho, com han fet amb tants altres, com ho fan sempre. Com una bola de fems. Els mateixos que ara l’idolatren seran els que li clavaran les guitzes més punyents. Temps al temps. De vegades, els periodistes fan fàstic.

divendres, 15 de gener de 2010

Txèkhov versus Calvino


Italo Calvino diu que li agrada Txèkhov, però que li sap greu que no doni més de si. En principi, em va estranyar que digues això. “Que no hi hagi res més”? Però si Txèkhov és un clàssic! Malgrat això, em sembla que al final ho he entès. Txèkhov no dóna més de si perquè els humans no donem més de si. Txèkhov retrata humans (ja no dic russos, sinó humans) i les relacions que els humans tenen els uns amb els altres. En aquest aspecte, és un mestre, i ningú transmet més bé que ell el conflicte de les relacions. Però no hi ha res més. Els personatges de Txèkhov no tenen vida interior. No tenen imaginació per ser feliços tot sols. El seu món són els altres i les relacions conflictives que tenen amb els altres. En canvi, el món d’Italo Calvino és en món interior, un món on els personatges tenen imaginació per ser feliços tot sols, un món on l’univers no es redueix a les relacions conflictives entre els éssers humans. Txèkhov no dóna més de si perquè els humans, de la manera que ell els retrata, no donem més de si. En canvi Calvino converteix en aventura la seva vida interior. Vaig començar amb molta empenta llegint a Txèkhov, al principi em va entusiasmar. Però ha arribat un punt en que ja no em sorprèn. Tot és sempre el mateix patir per la manca d’amor i la pròpia capacitat d’autoengany. Els seus personatges em fan patir. En canvi, mai he deixat de llegir a Calvino: la seva imaginació és el magnífic corser en que he fet algunes de les millors cavalcades de la meva vida, i encara no s’ha acabat. La seva vida interior encara em transmet alguna cosa, cada cop que el llegeixo o rellegeixo. Fixeu-vos-hi: segurament, tots els personatges de Calvino podrien ser escriptors, en canvi, els personatges de Txèkhov mai serien escriptors, i ell era escriptor. Txèkhov retrata el conflicte, però no aporta una fugida, una solució més enllà de l’anar aguantant. Ja sé que això que feia Txèkhov, sortir d’ell mateix per retratar la veritat del món, és la cosa més elevada que pot fer un escriptor: fugir del propi jo i de les seves limitades limitacions! Així com es pot dir que de Txèkhov que retrata la societat russa, no es pot dir de Calvino que retrati la societat italiana, o cap societat, o persones fora de si mateix. Txèkhov aconsegueix retratar una veritat polièdrica, però en canvi, això no em satisfà, perquè el que troba sortint de si mateix no em satisfà: només troba humans insatisfets (valgui la redundància). En canvi Calvino, que escriu a partir del seu món interior, món interior que el satisfà, i que mai no es desenganxa del seu jo, -potser perquè es tracta d’una personalitat molt rica i amb molts interessos-, sempre aconsegueix fer-me fruir. Ja sé que no és just que els compari, que són escriptors molt diferents d’èpoques i països diferents que no tenen res a veure més enllà de ser bons, que un professor de literatura s’alinearia amb Txèkhov... Només que em va sorprendre aquest comentari de Calvino en que deia que li sabia greu que en Txèkhov “no hi hagués res més”, comentari que primer no vaig comprendre i em va semblar injust, però que al final em sembla que he après a justificar. Calvino es va adonar que arriba un moment en que la insatisfacció ja no dóna més de si.

dijous, 14 de gener de 2010

Les floretes del bosc en mans de Terminator

Ahir vaig tenir entre les meves mans una antologia de poetes que s’han suïcidat. Antología de poetas sucididas, em sembla que es titulava. S’oferia una mostra molt curta de poemes de cadascún d’aquest poetes en traducció castellana, sense el poema original. La llista de poetes era molt extensa, extensíssima, una cosa que en un principi em va sorprendre. Tot primer, una antologia així em va atreure; totes les antologies m’atrauen. Però m’ho vaig repensar de seguida: ben pensat em va semblar una cosa excessivament morbosa. Vull dir que, perquè un poema sigui bo, o més encara, perquè un poema m’agradi, no hi té res a veure que el poeta s’hagi suïcidat. O no hi hauria de tenir res a veure. I un llibre en que l’excusa sigui precisament el suïcidi dels antologats, i no la seva qualitat literària... que ja sé que tots els antologats tenien qualitat literària, però... diem que no tots els poetes que allí es reunien eren de la meva corda; de fet, a molts ni els coneixia. Això em va acabar de convèncer de no fer “la inversió” en aquest llibre. Tot i que, es clar, si disposes de tot el pressupost del món potser sí que l’hauria ficat al sarró, com a curiositat. El que em va acabar de convèncer de no agafar-lo va ser que vaig veure que davant de la selecció de poemes de cada poeta hi havia una ressenya molt curteta explicant el seu suïcidi... Trobo que no és un bon llibre per regalar a algú que de vegades està deprimit... Saber que d’un suïcidi de tant en tant es pot arribar a pair, però llegir d’un suïcidi darrera l’altre no sé si se’m posaria gaire bé... A més, segur que no donava informació realment útil i pràctica de cara a barraca (aquesta informació mai la donent enlloc). O sigui que res, vaig continuar buscant aquella antologia que parla de la primavera i de les floretes del bosc...

dimarts, 12 de gener de 2010

Quan es té molta palica

Per què aquest periodistes, experts en l’ús dels tòpics en el llenguatge futbolístic, que tenen premis per parlar i redactar bé, que fins i tot llegeixen i escriuen llibres, que, en definitiva, tenen molta palica... doncs per què aquest periodistes que dominen el llenguatge perden el cul pel discurs de vocabulari pobre, d’estructures gramaticals depauperades, sense frases subordinades, que deixa anar el seu futbolista (o els seus futbolistes) idolatrats? A mi que m’ho expliquin. Aquest és un dels grans misteris de l’existència humana. M’agradaria que de debò algú m’ho expliqués... A triar amb palica abundant.

dilluns, 11 de gener de 2010

Exagerar

Pensar que els altres t’odien és com incendiar una casa per matar una rata.”
(això ho va dir un compte hongarès, em sembla. El seu nom se m'ha evaporat, però m'agradaria recordar-lo perquè va dir una gran veritat)

diumenge, 10 de gener de 2010

La bestia negra

Tornant a Yonqui i a Confesiones de un inglés comedor de opio, què és el que m’espanta d’aquest llibres? Per què he decidit al final no llegir-los? No és la immoralitat, perquè crec que la moral és una cosa molt personal; tampoc és la il·legalitat, malgrat que jo no sóc gaire partidària de fer coses il·legals, per més poc enrotllat que pugui semblar això – però fer requalificar terrenys tampoc és legal, i fem reverències als qui ho aconsegueixen. El que m’espanta d’aquest llibres és la degradació. Com es pot arribar a degradar algú per a aconseguir la propera dosi. Les misèries de l’addicte, per dir-ho d’alguna manera. Això és una cosa que em fa basarda. En canvi, al llibre d’en Huxley no crec que m’hi trobi res d’això.

Recordo que una vegada vaig veure una peli d’en Leonardo di Caprio en que el seu personatge, que jugava a bàsquet, i que era addicte, acabava al final de la pel·lícula dient que l’addicte comú odiava a l’addicte ric que té diners per comprar les dosis, i que està drogant-se al seu despatx sumptuós controladament mentre l’addicte comú llepa la merda del carrer per aconseguir la seva propera dosi. Em vaig enfadar amb aquesta pel·lícula perquè semblava que la qüestió fos els rics i els pobres, i no l’addicció. Em va semblar que fugia d'estudi. Però m’adono que aquell personatge potser no anava tan desencaminat, perquè, al final, tot acaba sent una qüestió entre rics i pobres. Els rics tenen més sort davant els tribunals (no posaré cap exemple), els rics tenen accés als millors metges, els rics es poden permetre més comoditats materials... i suposo que, a l’hora de drogar-se, també algú de classe alta té accés a les millors substàncies psicotròpiques, que ja no són ni drogues. Cosa que de fet, ve a demostrar la comparació entre els tres llibres, perquè en Huxley era un cavaller anglès, en canvi els altres... si alguna vegada van ser cavallers, la seva addicció els va fer deixar de ser-ho ràpidament...

El que vull dir és que les misèries que passa un pobre diable per aconseguir la propera dosi no m’interessen gens. Jo no llegeixo per patir vivint misèries alienes, per veure com la droga degrada. Ja dic, la degradació és una cosa que em fa basarda. La degradació es, de fet, una de les coses que em fan més por de la droga, perquè jo no sóc una dama anglesa, i si em drogues tindria més números per acabar entre els pobres que envejen els rics la seva situació que no pas al revés. La possibilitat de degradació és, de fet, em sembla, la vertadera raó per la que mai m’he drogat, i per la que aquestes coses em fan autèntica por. Encara que la droga certament fascina, i tot i que ja sé que és molt enrotllat fumar porros o esnifar coca entre els amics mentre es va de marxa, i que no per això ets drogaddicte... (només faltaria!), però, diem que tots els grans addictes han començat així, pensant-se que ho controlaven, que ho feien només per passar-s’ho bé, per fer “vida social”, per encaixar al grup... Jo tinc prou problemes a la meva vida com perquè una solució que m’evadís de la realitat no se’m pogués endur de pet pel forat de la claveguera... Paulo Coelho diu que la droga és un paradís, però un paradís en el que no decideixes res, perquè un cop hi ets ficat no pots decidir no drogar-te... i aquí és on treu el nas la degradació, que és la gran bèstia negra de tot això... la meva bèstia negra.

dissabte, 9 de gener de 2010

The Doors

Us en recordeu que vaig dir que durant una època de la meva vida m’havia interessat l’efecte de les drogues en la ment humana, malgrat que mai m’havia drogat? La raó és una de les característiques de la meva malaltia mental. Us en recordeu que vaig dir que el tema ja no m’estirava gaire i que no sabia si llegir Yonqui i Confesiones de un inglés comedor de opio que havia comprat per il·lustrar-me quan el tema encara m’interessava? Doncs bé, al final he descobert que aquests no són els llibres. El llibre que jo buscava és un altre. El llibre amb les respostes que buscava és La puertas de la percepción. Cielo e infierno, d’Aldous Huxley. Aquest és el llibre que, segons em sembla sense haver-lo llegit, explica el que a mi m’interessava llegir sobre aquest tema. No les drogues com a vici i compulsió, com als altres llibres, sinó les drogues (drogues diferents) com camins per altres coses, com a camí per percebre coses. Tot i que no descarto tampoc el vici i la compulsió. Però mentre que els altres llibres els escrivien simples addictes, aquest llibre l’escriu algú que no està considerat un drogadicte, sinó un savi. Sense haver-lo llegit, tampoc sé si aquesta idea que m’he fet és l’encertada, però fequis que intentaré llegir-lo per saber-ho. L'apunto a la llista.

dijous, 7 de gener de 2010

L’art del nostre temps

Pel que fa a aquesta frase d’en Pep Sala, hi estic d’acord, com a escriptor no tens gaires més opcions que explicar el que passa al món o explicar el que passa dins teu. Reconec que al blog parlo més del món exterior, i de com m’afecta, que del que passa dins meu. El que passa dins meu m’ho guardo per altres textos, potser no tant cómodes de “publicar”. Tot i que no crec que es pugui dir que jo sigui una observadora de la societat ni res d’això, sí que m’agrada observar les persones que em trobo. Observar la societat és el que fa el novel·lista, els grans novel·listes del segle XIX van retratar les seves respectives societats a partir del conflicte del seu personatge principal; a la novel·la decimonònica, quan no hi havia ni tele ni cinema, es tractava d’això, de visualitzar un context a través de les paraules d’una novel·la, d’entendre aquell context i perquè el personatge fa el que fa en aquell context. Ara això, el retrat de la societat, ja ho fan, i ho fan molt bé, les pel·lícules. Les bones, és clar, no les comercials. Retraten el món de la mateixa manera que el retrataven els novel·listes decimonònics, algunes pel·lícules anant fins i tot més enllà estructuralment. Ja ho deia aquell que molta gent avui en dia escriu perquè és incapaç de filmar la seva pròpia pel·lícula, i que si poguessin fer la pel·lícula del que volen explicar, no escriurien. Es parla molt (fins i tot massa, em sembla), de que segons quines novel·les estan escrites en “llenguatge cinematogràfic”, com si això fos un elogi i no una mostra de les limitacions de l’autor. Per això crec que a l’hora d’escriure s’ha d’oferir al lector una cosa diferent, una cosa que només li puguin oferir les paraules alineades en un text, i que no resulti que pugui veure en molt més ben explicat en una bona pel·lícula. S’han fet molts experiments sobre això, s’ha violat la novel·la. Sembla que al nostre temps (els blogs són un art del nostre temps, com ho pot ser el cinema) s’imposa una visió fragmentaria més que una visió de conjunt amb pretensions de retrat globalitzador. En l’època de la globalització, precisament. Suposo que ara que el món és global és quan ens adonem que la gent que viu al món no la podem globalitzar, que hi ha moltes cultures, molts matisos, moltes maneres de veure les coses. Que tot el que queda fora de l’univers anglosaxó també existeix. Que el que té valor és una visió personal original. No ho sé. Si jo no m’he apuntat al llibre de cares ni al twitter és perquè penso que s’han de tenir clares les prioritats: jo tinc un blog perquè vull ser escriptora, i al blog escric i sóc llegida. No és com viure de l’escriptura, ni com ser publicada en llibre, però és el que més s’hi pot assemblar. I és al meu abast. Les altres coses poden estar molt de moda, em poden relacionar amb molta gent, però no contribuiran a fer-me més bona escriptora. Llegir, llibres i blogs, en canvi, sí. A mi és això el que m’interessa: explorar el text i fins allà on es pot arribar amb el text. No vull dir amb això que cregui en les innovacions formals, en maneres absurdes d’explicar les coses; em penso que amb l’estructura tradicional d’introducció, nus i desenllaç es pot anar molt lluny encara. És més, no ho sé fer d’altra manera. Però m’interessa explorar la manera d’escriure bé. De dir coses (no dic noves, perquè tot ja està inventat) però sí coses meves en el mateix vell llenguatge. D’això es tracta, d’aprendre a expressar-se per escrit. D’aprendre a dir el que potser ni tan sols sabem que volem dir. D’explicar el que intuïm que és la nostra veritat. I, encara que jo em miri al mirall en privat i que miri per la finestra en públic (el blog), crec que tot es part del mateix procés d’explicar-me a mi mateixa i d’intentar explicar-me aquest món tan aclaparador i esmunyedís, món on hi viuen els altres, i on em critiquen i diuen mentides els altres... encara que de vegades també hi somriguin...

dimecres, 6 de gener de 2010

El mirall i la finestra

Com en qualsevol activitat artística, només tens l’opció d’escriure cançons davant d’una finestra o davant d’un mirall, mirant cap a fora o mirant cap al teu interior.”

Pep Sala
El Punt
06/01/10