Txèkhov versus Calvino

Italo Calvino diu que li agrada Txèkhov, però que li sap greu que no doni més de si. En principi, em va estranyar que digues això. “Que no hi hagi res més”? Però si Txèkhov és un clàssic! Malgrat això, em sembla que al final ho he entès. Txèkhov no dóna més de si perquè els humans no donem més de si. Txèkhov retrata humans (ja no dic russos, sinó humans) i les relacions que els humans tenen els uns amb els altres. En aquest aspecte, és un mestre, i ningú transmet més bé que ell el conflicte de les relacions. Però no hi ha res més. Els personatges de Txèkhov no tenen vida interior. No tenen imaginació per ser feliços tot sols. El seu món són els altres i les relacions conflictives que tenen amb els altres. En canvi, el món d’Italo Calvino és en món interior, un món on els personatges tenen imaginació per ser feliços tot sols, un món on l’univers no es redueix a les relacions conflictives entre els éssers humans. Txèkhov no dóna més de si perquè els humans, de la manera que ell els retrata, no donem més de si. En canvi Calvino converteix en aventura la seva vida interior. Vaig començar amb molta empenta llegint a Txèkhov, al principi em va entusiasmar. Però ha arribat un punt en que ja no em sorprèn. Tot és sempre el mateix patir per la manca d’amor i la pròpia capacitat d’autoengany. Els seus personatges em fan patir. En canvi, mai he deixat de llegir a Calvino: la seva imaginació és el magnífic corser en que he fet algunes de les millors cavalcades de la meva vida, i encara no s’ha acabat. La seva vida interior encara em transmet alguna cosa, cada cop que el llegeixo o rellegeixo. Fixeu-vos-hi: segurament, tots els personatges de Calvino podrien ser escriptors, en canvi, els personatges de Txèkhov mai serien escriptors, i ell era escriptor. Txèkhov retrata el conflicte, però no aporta una fugida, una solució més enllà de l’anar aguantant. Ja sé que això que feia Txèkhov, sortir d’ell mateix per retratar la veritat del món, és la cosa més elevada que pot fer un escriptor: fugir del propi jo i de les seves limitades limitacions! Així com es pot dir que de Txèkhov que retrata la societat russa, no es pot dir de Calvino que retrati la societat italiana, o cap societat, o persones fora de si mateix. Txèkhov aconsegueix retratar una veritat polièdrica, però en canvi, això no em satisfà, perquè el que troba sortint de si mateix no em satisfà: només troba humans insatisfets (valgui la redundància). En canvi Calvino, que escriu a partir del seu món interior, món interior que el satisfà, i que mai no es desenganxa del seu jo, -potser perquè es tracta d’una personalitat molt rica i amb molts interessos-, sempre aconsegueix fer-me fruir. Ja sé que no és just que els compari, que són escriptors molt diferents d’èpoques i països diferents que no tenen res a veure més enllà de ser bons, que un professor de literatura s’alinearia amb Txèkhov... Només que em va sorprendre aquest comentari de Calvino en que deia que li sabia greu que en Txèkhov “no hi hagués res més”, comentari que primer no vaig comprendre i em va semblar injust, però que al final em sembla que he après a justificar. Calvino es va adonar que arriba un moment en que la insatisfacció ja no dóna més de si.