diumenge, 31 d’octubre de 2010

Exquisida menja

para que del todo sean hartos los que por su amor dejaron los carnales deleites, que son manjar de puercos.”

Francisco de Osuna

Ramón Andrés
No sufrir compañía

(!), (... o sigui que ja ho sabeu, mainada... a fer bondat...)

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Fidelitat i celibat

Sabeu què vaig sentir? Vaig sentir a un home, un famós escriptor, que deia que la fidelitat a una mateixa parella sexual al llarg de tota la vida era comparable al celibat, és a dir, que era comparable a no tenir parella, i que l’única activitat sexual digne d’aquest nom era la que es produïda amb parelles diferents al llarg del temps. Es a dir, que l’únic sexe que valia la pena era el que podia anar canviant de parella tot sovint i “cobrant peces”, per dir-ho així. (No en va els humans som una antiga societat de caçadors, i qui caçava eren els homes.) No cal dir que la seva genètica devia ser la de l’infidel, si és cert que la fidelitat dels homes està determinada genèticament. (Es clar que diu que les dones som fidels segons si estem ovulant o no, segons el dia del mes.) O sigui que el sexe de tota la vida amb la mateixa parella no val la pena? Vaja, vaja... si això és el que jo sempre hauria volgut... però, si al final resulta que estar sempre amb la mateixa parella no és tan diferent de no tenir parella, podríem dir que jo gairebé ja sóc a mig camí...

divendres, 29 d’octubre de 2010

Misteri resolt

El que vol un home és sexe i que li preparis un entrepà.”

(això ho va dir una famosa top model, en els seus bons temps)

dijous, 28 d’octubre de 2010

Remei miraculós

Quan era més jove que ara abominava de la “ficció”, tot i que n’era una gran consumidora, perquè a totes les pel·lícules i novel·les ho presentaven com si l’amor fos la solució de tot. L’amor era la solució, l’elixir de l’eterna joventut; enamorar-se, trobar algú, era el remei universal a tots els mals. Jo no hi estava gens d’acord.

Llavors em vaig enamorar. Va ser un amor no correspost, però, de cop, vaig estar-hi d’acord: enamorar-se era la solució a tots els mals. Les pel.lícules i les novel·les tenien raó. Vaig entendre les cançons com mai abans les havia entès.

Ara tinc el doble d’anys, i encara penso que l’amor és la solució a tots els mals. Però, al mateix temps, penso que en pot generar de molt més grossos, i que una fidelitat mal entesa pot amargar una vida. Suposo que no hi ha una solució universal a tots el mals, i que hem d’estar disposats a “anar fent” amb tots els mals a sobre... Només que, a mesura que es van fent anys, et tornes més tou, i un elixir de l’eterna joventut es va fent més necessari que mai: l’amor no té edat. Ara, de vegades, més que volguer rejuvenir-nos al preu que sigui, el més assenyat és saber acceptar l’edat que tenim i les càrregues que portem i acceptar que no hi haurà remei miraculós que ens n’alliberi. I també ser conscients que l’enamorament és una cosa diferent de l’amor... Enamorar-se és un estat d’imbecil·litat transitória, i està demostrat científicament que sí que cura tots els mals. L’amor, en canvi, que sembla hauria de venir després de l’enamorament però de vegades no ve, seria més un acompanyament per anar passant aquests mals. O sigui que sóc conscient que l’amor, tenir una relació, és la mena de cosa que pot fer que la vida valgui la pena... però també sóc conscient que, passada la màgia inicial, compartir la vida amb algú et pot amargar la vida fins a límits insospitats. O sigui que l’amor és la solució, però fins a cert punt. També s’ha de tenir una mica de sort a l’hora de fer l’elecció, i ser conscient de com ets en realitat i si serveixes per a compartir. L’amor és la solució, sí, però jo sempre m’he estimat més solucionar-me els problemes jo sola... com a mínim de moment.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Una qüestió de chic

Vosaltres sabíeu que en Paco Rabanne, el molt chic Paco Rabanne, en realitat es diu Francisco Rabaneda? No voldria pas fer brometa amb això, però... us imagineu els anuncis?

dimarts, 26 d’octubre de 2010

El benestar és l’excepció

Europa és una illa.” – Calixto Bieito

dilluns, 25 d’octubre de 2010

La primera jerra mundial

Un amable lector em fa notar que la meva secció “guerra de sexes”, en realitat s’hauria de titular “guerra a l’altre sexe”... No sé pas per què ho deu dir... En tot cas, accepto la moció, i... m’ho pensaré...

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Prendre mesures

Doncs sí, des que tinc el servei d’estadístiques de blogger s’ha demostrat que no tinc ni deu lectors habituals, entre els dos blogs. Sí amics, sou una selecta micro-minoria els que gaudiu dels meus escrits. Tinc pocs lectors, però bons lectors, i jo estic per la qualitat, no per la quantitat. Ara, si he de ser sincera, saber que en tinc tant i tant pocs m’ha deixat una mica moixa. Si vull ser una gran escriptora i passar a la història i aquestes coses... vaig una mica desencaminada, francament. Per això s’imposa prendre alguna mesura.

Se m’ha acudit que igual si publico una foto meva en bikini pujarà l’audiència... però llavors he pensat que veure una noia grassoneta en bikini no puja cap audiència i que potser el que faré serà espantar els pocs lectors que ja tinc... A més, és que en aquests moments no tinc ni un bikini decent on encabir-me. Em sembla que hauré de pensar alguna altra cosa.

Què més podria fer? Cantar una caramella? Regalar piruletes? No sé, però aquí sí que s’imposa “pensar molt sobre el tema”, perquè pujar l’audiència es una cosa que em fa l’efecte que costarà.

Malgrat això... per què escric? Per expressar-me. I sentir-me escoltada m’hi sento igual tan si tinc deu lectors com si en tinc només un. Vull dir que, encara que em llegeixi poca gent, em llegeix algú, i això ja és alguna cosa. Es que per un sol lector també escriuria. No diré allò de “escric per mi mateixa”, perquè si escrivís només per mi mateixa no ho publicaria al blog, però si que considero important a l’hora d’escriure escriure per satisfer-se a una mateixa, sense fer concessions a si pensem que tindrà èxit o no. Això no és un anunci de nocilla. No es tracta de donar al públic el que vol sinó el que tu li vols donar, el que pots donar i el que necessites donar. Ara, ja entenc que d’aquesta manera no tindré mai gaire lectors... però en fi. Suposo que és molt fàcil si no tens gaires lectors dir que no t’importa gaire tenir pocs lectors. A mi sí que em sap greu tenir tant pocs lectors, però el que no faré serà canviar els temes o la manera d’escriure per arrossegar-ne algun més, perquè a més segur que no serien de tanta qualitat com els que tinc, i encara els espantaria. I a més jo sempre he volgut tenir èxit entre els “happy few”, i ja ho diu la parauleta, “few” (pocs en anglès). Però en un món on tot es mesura en milers de seguidors (els dels twitter per exemple, sembla que si no tens cinc mil seguidors ja no ets ningú), costa fer-se a la idea que fer una cosa tant minoritària té algun valor. I és molt fàcil dir que no vols competir en el terreny del gegantisme quan ets un barrufet i encara que volguessis competir-hi no podries. Ara, qui no es conforma és perquè no vol, i s’ha de mirar la part positiva de les coses. Tot i que a mi m’encanta recrear-me en la part negativa... La voluntat de tenir molts lectors hi és, però tal i com escric ara, no havent de canviar alguna cosa per tenir-los, que llavors ja no tindria cap gràcia, ateses les raons per les que escric, que principalment són poder fer les coses a la meva manera, com a mínim en aquesta parcel·la de la meva vida, ja que en d’altres no tinc tant poder de decisió. El fet de no tenir remuneració pecuniària em permet poder permetre’m el luxe de tenir només deu lectors i continuar funcionant i de poder fer el que vulgui. Algun avantatge havia de tenir no guanyar diners escrivint... Vull dir que la llibertat i independència de que gaudeixo no la tindria si el meu blog no tingués un micro-tamany o uns patrocinadors a satisfer. Qui té el cul llogat no seu quan vol.

O sigui que res... us seguiré el rastre a les estadístiques... i, si mai publico una foto meva en bikini serà per pujar l’audiència, no us espanteu...

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Jugar a casetes

Sabíeu que l’usuari tipus del joc de la granja del llibre de cares és una dona soltera de 34 anys? Just el que sóc. Es a dir, que si fos “normal” ara seria al llibre de cares jugant al joc de la granja aquest (que no em puc imaginar com deu ser), i m’estarien venent un seguit de productes gràcies a les dades que han recopilat sobre mi observant els meus moviments en aquest joc (cosa que no em puc imaginar com funciona). O sigui que les noies del món de la meva edat que encara no s'ha reproduït estan entretingudes fent això... De vegades m’ha sabut greu que m’ho diguessin, però no sabeu com me n’alegro en moments com aquest de ser una friki... que no fa coses “normals per la seva edat” com ser al llibre de cares i jugar al joc de la granja...

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Gràcils teories femenines

Noia 1 = els homes es divideixen en dues categories: els de “xicota per a tota la vida” (calçasses) i els “trencacalces” (o mascles de debò, ole). Això ve determinat genèticament. Molts disgustos s’evitarien si no ens entossudíssim en ser “la xicota de tota la vida” d’un trencacalces (ole). Diu que abans d’entrar en coneixement carnal amb un mascle hauríem de ser conscients de quin tipus és, i així ja estaríem avisades quan ens posi les banyes, cosa que segur que farà si és un mascle de debò (ole).

Noia 2 = en realitat tots són uns trencacalces (ole), o ho serien si poguessin, i que com que són tots uns malparits (ole) se’ls ha de fer patir tant com es pugui... i que si sortim amb un del tipus “xicota per a tota la vida”, tenim la obligació de posar-li banyes perquè s’ho mereixerà per calçasses: els vertaders mascles son els trencalces (ole).

Buenu, buenu... aquestes teories em semblen una mica agafades amb pinces, sonen a cor trencat... Continuaré investigant...

dijous, 14 d’octubre de 2010

Pes ideal

Pot ser que t’hagin dit tantes vegades que estàs grassa, que peses massa, que “la gana et fa corre”, “que sempre tens un budell buit”, que puguis arribar a pensar que menjar és pecat, que és una cosa molt lletja, i que, per ser digna de ser estimada, l’ideal seria no menjar absolutament res... i aconseguir que la balança marqués zero quilos...

dimecres, 13 d’octubre de 2010

A dalt i a baix

Quan encara no tenia l’ordinador nou ni una bona connexió a internet, havia d’anar per força de demanar “caritat” tecnològica a una sala que tenia habilitada l’ajuntament del meu poble pels pobres on hi havia tot d’ordinadors connectats. Allò eren unes intal·lacions de l’ajuntament on hi havia també altres departaments, entre ells un despatx de la secció d’esports. En aquell despatx de porta transparent hi havia vist alguna vegada un company meu de classe de l’institut, tot trajat i encorbatat i amb un flamant maletí. Aquest company s’asséia al meu costat a l’hora dels exàmens per copiar de mi i sempre havia estat molt esportista.

Sabèu la impressió que em feia veure’l en aquell despatx transparent, amb secretaria, trajat i encorbatat fins a les orelles, fent trucades, rebent gent i emborratxar-se de poder esportiu? Un tio que havia copiat de mi! I jo no tenia feina ni ordinador i anava allà demanar caritat tecnològica!

Com que anava tant mudat un dia vaig estar a punt de cridar-li “tio bueno”, “morenazo”... en honor als vells temps de l’institut, però vaig pensar... aquest t’apujarà els impostos! O sigui que no vaig dir res. No em vaig atrevir ni a saludar-lo.

Que com ha acabat la cosa? Ah, la crisi. L’ajuntament ha escurçat el pressupost. La crisi a l’ajuntament m’ha afectat a mi, per exemple, en que cada mes rebia una carta de la biblioteca amb punts de llibre, calendaris o catàlegs dels llibres nous. Ara això s’ha acabat. A ell, la crisi l’ha afectat en que l’ajuntament ha suprimit el seu departament d’esports, el seu despatx transparent, la seva secretaria, les trucades, el flamant maletí... (suposo que els trajes i les corbates se’ls deu haver quedat). Ara deu ser a casa seu veient competicions esportives per la tele. Suposo que acostumat a l’endoll i a la competitiva empresa pública no li representarà cap problema trobar feina a l’empresa privada... Quines voltes que dóna la vida, eh?

dimarts, 12 d’octubre de 2010

L’ànima a canvi

Diuen que Paganini va fer un pacte amb el diable per poder tocar diabòlicament bé... De vegades m’he plantejat si faria o no faria un pacte amb el diable per aconseguir ser una gran escriptora... També es poden fer pactes amb el diable per aconseguir altres coses... ser eternament jove, per exemple... o ser eternament rica... Però, abans que fer un pacte amb el diable per ser eternament jove, eternament rica o per escriure bé, jo el pacte amb el diable (si existís i hi cregués) el faria per estimar i ser estimada...

Només hi ha un petit problema: el diable no concedeix l’amor... (malgrat que pugui aconseguir sexe). En aquesta vida és pot triar entre tenir poder o estimar, però totes dues coses alhora no són possibles, diuen... És evident que això del poder és una cosa que ha de concedir el diable... l’amor, estimar, en canvi, és més cosa de déu, de la verge maria i dels àngels (encara que no hi creguem gaire).

Es pot fer un “pacte amb el diable” amb déu? Per estimar i ser estimada...

(No us heu adonat que en aquest món, tal i com som, és molt més difícil anar al cel que a l’infern? En canvi, ens prefigurem que el diable és qui està ansiós perquè hi pactem i endur-se la nostra ànima... quan estidísticament a l’infern hi deuen anar el 90 per cent de les ànimes... si l’infern deu estar ple sense necessitar de que el diable pacti amb ningú! no hauria d’estar molt més ansiós déu per fer “pactes” i endur-se algunes ànimes al cel, que deu estar més buit que el meu calaix per les xocolatines? Això en cas de creure en aquestes coses, es clar...)

divendres, 8 d’octubre de 2010

Acusació d’avorrida

Hi ha qui se’m queixa que parli tant de poesia: diu que sóc més avorrida que les calces de randa d’una besàvia... Diu que hauria de parlar de sexe, drogues i rock’n’roll, tot i que sembla que el rock’n’roll ja no escandalitza a ningú... Bueno, estic llegint molt sobre aquest temes, de debò que sí... potser d’aquí a un temps estaré més preparada per parlar-ne... de totes maneres no prometo res... i de moment continuaré amb els meus temes avorridots de sempre... que és el que a mi m’interessa i m’agrada. Què voleu... també hi ha qui menja escarbats (o els mira per la tele) i no per això diem que són raros... I es que per la tele, darrerament, (jo ho sé per la revista) surten uns escarbats amb una capacitat per engreixar la boleta de merda i llençar-se-la els uns als altres que entenc que la gent s’ho miri abans que llegir poesia perquè és realment interesantíssim... Un espectacle així és el que val i no una cosa avorridota com el meu blog...

dijous, 7 d’octubre de 2010

Més sobre poesia actual

Ja sabeu que no parlo mai gaire bé de allò que anomenem “poesia actual”. Això podria donar la idea equivocada que la poesia actual és pitjor que la “poesia actual” que s’ha fet en altres èpoques, quan res podria ser més lluny de la veritat. El que passa que de la “poesia actual” que es feia en altres èpoques tot allò dolent ja no ens arriba, la poesia d’èpoques pretèrites ens arriba ja filtrada, del passat només ens n’arriba allò que val la pena. Però cada època ha tingut la seva nòmina de poetes dolents, això us ho asseguro. El problema amb la “poesia actual” no és tant que siguin poetes i poemes dolents com que encara no estan filtrats... El pas del temps encara no s’ha encarregat de posat cada escrit i cada poeta al seu lloc.

Es clar que tenir “capacitat de filtració” i decidir quins d’entre els poetes actuals sobreviuran i, sobretot, encertar, podria semblar molt temptador, però jo no me veig capacitada per emetre judicis sobre això. M’és molt més fàcil trobar bons als poetes que el pas del temps ja ha decidit que són bons que no pas posar-me a decidir per mi mateixa si un poeta actual és bo i fer jo mateixa el filtratge.

Ja ho he dit altres vegades, tenir un criteri propi és difícil. I, molt més difícil que tenir un criteri propi, és encara saber argumentar-lo, i saber dir: aquest sí perquè això, aquest no per això altre... I fer això sense mala fe i sense interessos creats al darrera. I, encara, tots més o menys podem tenir la nostra opinió, (d’opinió tothom en té una), però que aquesta opinió sigui “l’encertada”... i a més, qui ho decideix, que una opinió literària és l’encertada? El pas del temps. Per tant, que el pas del temps sigui l’única estructura possible.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

La profunditat de cada dia

Llegeixo que un escriptor sudamericà ha trobat, pels carrers de Nova York i de San Francisco, experiències psicològiques profundes que li ha interessat plasmar en la seva escriptura. Voleu que us ho digui? Si un escriptor no és capaç de trobar “experiències psicològiques profundes” al seu carrer, encara que visqui en el més avorridot i aburgesat poblet de províncies, ja pot plegar. Si te n’has d’anar a Nova York o a San Francisco per trobar “experiències psicològiques profundes”, si necessites buscar allò més extrem perquè t’afecti, és que et falla la capacitat d’observació. Estic segura que a la vida de cada dia de la gent normal i corrent hi ha més drames amagats i dignes de menció que en la història de l’indigent més desgraciat de Nova York, per més que entenc que viure al carrer és una injustícia, i que la història de l’indigent sempre serà molt més punyent i colpidora. I segur que també més comercial. Però si necessites a un indigent per bastir la teva literatura, és que no coneixies els recursos que tens com a escriptor. A més, estic segura que no és capaç de fer servir la història de l’indigent per aprofundir en sí mateix, com per exemple ha fet Paul Auster en algun dels seus llibres, on l’indigent és una excusa per explicar una història que va més enllà. La de l’indigent pot ser una història frapant, però hi ha d’haver alguna cosa més, l’explicació de propi jo, sobretot, i saber perquè es tria un indigent per vehicularitzar l’ànsia d'explicar una història, si qui escriu no ho és pas, un indigent.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Moments estel·lars d’una vida qualsevol

Un cafè de Girona on preparen batuts de xocolata, dues persones assegudes compartint una beguda (que, per cert, no és un cafè...). Camí 1: les dues persones es fan un petó i surten juntes. Camí 2: les dues persones es miren amb desconfiança i surten cadascú pel seu cantó. En un instant, podem prendre una decisió que ens acosti a la felicitat o ens n’allunyi, podem decidir tirar cap aquí o cap allà, i tot el que vingui després serà diferent, el pas del temps després de l’elecció serà diferent, tota la nostra vida pot ser diferent perquè en aquell moment hem decidit emprendre un camí i no un altre. El temps. El jardí dels caminets que es bifurquen.