dijous, 25 de febrer de 2016

Pausa

Estaré un temps sense publicar.

dijous, 18 de febrer de 2016

...

«La bellesa de les imatges poètiques en front de la crueltat del què ens envolta.» (frase escoltada per la ràdio)

dimecres, 17 de febrer de 2016

...

«No hi ha una manera més bona d’arribar a escriure, que la de gargotejar alguna cosa cada dia.»Italo Stevo

dimarts, 16 de febrer de 2016

Compromís de realitat

«El compromís de l’escriptor no és només amb la realitat política que l’envolta, sinó amb tota la seva realitat.» - Gabriel García Márquez

dilluns, 15 de febrer de 2016

...

«Allà on has d’anar és a tu mateix.» – Juan Ramón Jiménez

diumenge, 14 de febrer de 2016

...

«En una época, dijo, en la que existen los excitantes y los sedantes, es inconcebible tener penas de amor que duren más de seis horas. Estaba sonriendo, joven y bella, cuando siguió anunciando cínicamente las verdades del mundo y dijo: “En una época en la que existen las cirugías estéticas y los institutos de belleza, es insensato que vos prefieras una mujer a otra. En una época”, agregó, “en la que existen las píldoras anticonceptivas y la inseminación artificial, no es posible transmitir todavía nuestras taras, nuestras angustias y nuestra fealdad a hijos propios o ajenos”. - Un tipo que escribe su vida día tras día es algo bastante ridículo. Es imposible tomarse en serio. La memoria sirve para olvidar, como todo el mundo sabe, y un diario es una máquina de dejar huellas. Me gustan mucho los primeros años de mis diarios porque allí lucho con el vacío total: no pasa nada, nunca pasa nada en realidad, pero en ese tiempo me preocupaba, era muy ingenuo, estaba todo el tiempo buscando aventuras extraordinarias. Empecé a robar la experiencia a gente conocida, las historias que yo me imaginaba que vivían cuando estaban conmigo. Escribía muy bien en esa época, dicho sea de paso, mucho mejor que ahora, tenía una convicción absoluta, que es siempre la mejor garantía para construir un estilo.»  – Ricardo Piglia – Los diarios inéditos

dissabte, 13 de febrer de 2016

Enveja sana

Un dia vaig dir que em semblava que no era envejosa, però tot sovint em sentiu dir que envejo a aquest o a aquell altre... (Es podria canviar “l’envejo” per “l’admiro”?).

Qui o què envejo jo?

Doncs a tothom qui escriu més bé que jo...

I a tothom que ha escrit una novel·la...

I als escriptors “de veritat”, és a dir, els que han publicat en llibre...

I als autors de “best-sellers”...

I a tots els bons escriptors en general...

Quina llista! I tot això creient de mi mateixa que en el fons no sóc envejosa!


divendres, 12 de febrer de 2016

...

... hi ha autors dels que em llegiria fins i tot la llista d’anar a comprar...

dijous, 11 de febrer de 2016

Flaubert, la obsessió i la documentació

M’he fixat, llegint els extractes de la seva correspondència, que Flaubert tenia per costum viatjar als llocs que eren escenari del què escrivia. (Feia servir un mètode ultraocult, ultraminoritari i ultrasecret que fem servir els escriptors que s’anomena... observar).

Però, em fixo que el fet de viatjar (una cosa que les ments benpensants consideren quelcom agradable), no va fer que passes més temps amunt i avall que no pas assegut al seu escriptori (cosa que, asseure’s a escriure, que la gent bentpensant pensa que és soporífer; que és un plom, vaja).

Flaubert es documentava, tal i com ho diríem ara, (ell em sembla que mai va fer servir aquesta paraula), viatjant i llegint, molt, però la major part del temps en era al seu escriptori, escrivint.

* * *

Hi ha qui se sorprèn que, podent triar, no triï ser un home de món; que, podent triar, tries l’escriptura... (o va ser l’escriptura que el va triar a ell?)


Quin tipus més avorrit diríem ara, que friki, que podent viatjar i anar amunt i avall es dedicava a escriure... devia ser un pobre diable, diria algú actual... Jo no ho penso això, més aviat l’envejo. I l’envejo, més que pel què va escriure, que també, sinó sobretot perquè va tenir el temps i la paciència per desenvolupar tota aquesta escriptura; va tenir el coratge conservar la seva obsessió.

dimecres, 10 de febrer de 2016

...


«Busquem l’absolut
i només trobem coses.»

deia un.

Jo recerco l’escriptura
i només em trobo
les meves carències,
com a escriptora,
... i com a persona.


dimarts, 9 de febrer de 2016

La vida interior i el desequilibri

No sé si m’he explicat bé. He hagut de descansar (o afluixar) del blog i de la connexió que representa, no de la vida mental.

Per raons relacionades amb la meva malaltia mental, hi ha vegades en les que publicar segons quins textos m’angoixa i em desequilibra, m’és feixuc. Però la vida mental precisament (la lectura, sobretot) és el meu refugi davant aquests desequilibris.

El blog és vida mental, però és només una petita part d’aquesta vida. I, d’alguna manera, el blog també és vida exterior, i jo sóc una persona molt tancada en mi mateixa que sempre ha desconfiat de la vida exterior.

De moment continuo, procuraré publicar un post al dia fins a Setmana Santa – només ho procuraré, llavors ja ho veurem-, però malgrat mi mateixa, això és tot. I de vegades cal desconnectar d’això, de la pressió exterior, no de la vida interior. I això es produeix a causa del desequilibri mental.

S’ha de descansar, no del blog o de la vida mental, de fet, sinó de la mateixa malaltia mental.


I això tenint en compte que escriure i publicar el blog m’agrada, es clar, malgrat totes aquestes pressions mentals. Que, a més, com que són pressions psíquiques i jo tinc una malaltia mental, representa que no existeixen en el món real dels altres.

dilluns, 8 de febrer de 2016

La vida interior i l’escriptura

Llegeixo una entrevista a un escriptor que diu que per ell l’important a l’hora d’escriure és la vida interior, la vida mental, més que les accions. Això em fa pensar en que se m’ha dit que al blog em miro massa el melic. Suposo que és aquesta la sensació que transmet el parlar només de la vida pensada: es transmet la sensació que s’està massa centrada en una mateixa. No diré que això no sigui veritat. Però també diré que això no és cap mal. Per això s’escriu, al cap i a la fi, per alliberar una vida mental que en el fons no interessa a gaire ningú més que a la persona que la viu. I dic viu, perquè la vida interior també és viu, també és vida, encara que no faci que es desprengui l’adrenalina d’escalar una muntanya, per exemple. La vida mental és vida, i tan de bo interessés més, però, si no és així, no passa res, la vida interior és la que és, tingui més o menys lectors o hi hagi més o menys persones interessades en llegir-ho. A mi la meva vida interior m’interessa, m’apassiona; amb això n’hi ha prou.

* * *


Ara he estat uns dies sense publicar i m’he sentit com si em faltés alguna cosa, tot i que de vegades va bé desconnectar. Ahir vaig acabat de llegir les parts que tinc de la correspondència de Flaubert i em vaig sentir invadida d’unes ganes rabioses d’escriure una novel·la...

dissabte, 6 de febrer de 2016

...


Llibreta 1


He estat llegint. Una mica del L’ombra del vent (me l’han deixa’t en català, encara que jo sàpiga que l’original és en castellà i jo cregui que és preferible llegir els textos en la seva llengua original, tampoc serè primmirada amb un llibre que només és un entreteniment), i una mica de la Escritura desatada, però, sobretot, he estat llegint El Alpe d’Huez. L’he acabat!

El Alpe d’Huez és un llibre en el que l’autor es repeteix molt. Una té la sensació que amb menys paraules s’hauria aconseguit el mateix efecte, però l’autor s’allarga i s’allarga. Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, m’ha agradat, però no és bo. No es tracta d’una novel·la de qualitat literària, encara que no sigui un best-seller; simplement s’hi narra una anècdota. I fins i tot aconsegueix ser mínimament emocionant, encara que el final es vegi a venir.

I l’autor hi fa moltes suposicions, coses que en realitat no pot saber, fa de narrador omniscient quan només és un simple personatge. Com quan diu que el protagonista escolta el cant de les cigarres; el personatge que narra no pot saber-ho, això. Em recorda el El quartet d’Alexandria: Justine  un llibre d’impepinable qualitat literària que vaig començar i que vaig haver de deixar en part emprenyada per coses així: que el narrador explicava coses que en realitat com a personatge no podia saber, o que el lector no s’explicava com les sabia. (Potser sí que fixar-se en aquests detalls sí que sigui ser una mica massa primmirada).

Però quan a una li han ensenyat allò del narrador omniscient, i li han ensenyat a diferenciar-lo del narrador en primera persona, del narrador testimoni o del narrador personatge,  a una li venen ganes d’assenyalar amb tinta vermella els textos dels autors que barregen els dos tipus de narrador sense proporcionar més explicacions, com si el seu text fos un examen escolar en el què alguna cosa estigués malament.

I potser no és alguna cosa que està malament, potser la realitat artística d’aquell text exigia una cosa així.


No m’agrado gaire  a mi mateixa quan esdevinc així de primmirada.