...

Llibreta 1

He estat llegint. Una mica del L’ombra del vent (me l’han deixa’t en català, encara que jo sàpiga que l’original és en castellà i jo cregui que és preferible llegir els textos en la seva llengua original, tampoc serè primmirada amb un llibre que només és un entreteniment), i una mica de la Escritura desatada, però, sobretot, he estat llegint El Alpe d’Huez. L’he acabat!

El Alpe d’Huez és un llibre en el que l’autor es repeteix molt. Una té la sensació que amb menys paraules s’hauria aconseguit el mateix efecte, però l’autor s’allarga i s’allarga. Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, m’ha agradat, però no és bo. No es tracta d’una novel·la de qualitat literària, encara que no sigui un best-seller; simplement s’hi narra una anècdota. I fins i tot aconsegueix ser mínimament emocionant, encara que el final es vegi a venir.

I l’autor hi fa moltes suposicions, coses que en realitat no pot saber, fa de narrador omniscient quan només és un simple personatge. Com quan diu que el protagonista escolta el cant de les cigarres; el personatge que narra no pot saber-ho, això. Em recorda el El quartet d’Alexandria: Justine  un llibre d’impepinable qualitat literària que vaig començar i que vaig haver de deixar en part emprenyada per coses així: que el narrador explicava coses que en realitat com a personatge no podia saber, o que el lector no s’explicava com les sabia. (Potser sí que fixar-se en aquests detalls sí que sigui ser una mica massa primmirada).

Però quan a una li han ensenyat allò del narrador omniscient, i li han ensenyat a diferenciar-lo del narrador en primera persona, del narrador testimoni o del narrador personatge,  a una li venen ganes d’assenyalar amb tinta vermella els textos dels autors que barregen els dos tipus de narrador sense proporcionar més explicacions, com si el seu text fos un examen escolar en el què alguna cosa estigués malament.

I potser no és alguna cosa que està malament, potser la realitat artística d’aquell text exigia una cosa així.

No m’agrado gaire  a mi mateixa quan esdevinc així de primmirada.