diumenge, 31 de gener de 2016

Obra selecta (2)

Potser us haureu fixat que he acabat els dos post anteriors parlant de Flaubert... Estic rellegint la seva correspondència! (Extractes de la seva copiosíssima correspondència traduïts al castellà en dos llibres curtets diferents entre ells que no tenen res a veure editorialment l’un amb l’altre, per ser més exactes).

Gustave Flaubert (francès del SXIX), el famós autor de Madame Bobary, arxiconeguda novel·la que narra els adulteris d’una dona de províncies, de la qual una vegada una persona em va dir “totes les dones l’haurien d’haver llegit”... (només les dones, em pregunto jo, malèvolament?). Hi ha molt de masclista sueltu...

Flaubert també és l’autor d’una novel·la molt menys coneguda que es titula L’educació sentimental, que jo definiria com a més crepuscular, més nostàlgica i més plena de somnis que l’altra.

A mi –les vaig llegir fa molt temps- ambdues novel·les em van agradar molt, i les vaig llegir intrigada pel “què passarà”, que no em va decebre, per cert; no les vaig llegir per raons metafísiques.

* * *

Flaubert té altres novel·les (en va escriure fins a cinc), però les altres tres jo no les he llegit, i sempre m’ha semblat que eren pastura pels professors de literatura, cosa que jo no sóc, jo sóc una simple lectora. Sempre m’ha fet la impressió que eren novel·les molt difícils. Madame Bobary i L’educació sentimental poden ser llegides per algú de la societat de masses actual a qui li agradi llegir bé... però les altres... a mi sempre m’han fet por.

(La mateixa por que em feia por el Quijote abans d’intentar llegir-lo i haver-lo de deixar. Vull creure que algun dia el reprendré!)

A no ser que passi quelcom que dissipi la por que em fan les altres novel·les de Flaubert, de moment no les llegiré. Sempre m’han semblat uns arguments estranyíssims i uns títols molt poc engrescadors... Penso que per sentir-se atret per això s’ha de ser d’un frikisme literari hiperbòlic, què voleu que us digui. Tot i que sóc conscient que si són de Flaubert deuen ser molt i molt bones, no m’estiren, de moment.

Flaubert també va escriure tres contes, dels quals només recordo haver llegit Un cor senzill (en català), ja fa temps; és molt commovedor.

* * *

I, finalment, la seva correspondència, que alguns han definit com “la seva millor obra”. És genial per a ser llegida per a qualsevol persona solitària que vulgui escriure. I si és una persona solitària que no vulgui escriure, també. I per a algú que no sigui solitari... també la pot llegir, és clar, però segur que Flaubert no li caurà tant bé. No sé com pot reaccionar una persona sociable i extravertida davant tanta misantropia... Perquè jo sóc introvertida i tiro més cap a la misantropia, i per això aquestes cartes m’encanten. Com el comprenc!

A part d’això, la bellesa literària de les cartes es pot apreciar es sigui solitari o sociable, es sigui introvertit o extravertit, evidentment.

M’encanta com Flaubert diu pestes dels burgesos i de la societat de masses en general. Deixa anar guitzes (verbals) com una mula vella, però sempre amb una gran finor i ironia, que per això Flaubert és Flaubert.

* * *

Però, com a persona que vol aprendre a escriure, el què m’atrau més d’aquesta correspondència és la qualitat de les metàfores que fa servir. No en va ell mateix va dir una vegada que collia les seves metàfores com flors, i que les cuidava molt.

La seva obra (tota) ha de ser un esponerós jardí de metàfores exquisides...

I és que quan vaig llegir les dues novel·les seves que he llegit ni em vaig fixar en les sólides arquitectures narratives que es veu que tenen ni en les metàfores exquisides ni en res, només vaig estar pendent dels personatges i de la intriga. Vaig subratllar algunes frases, ja es veia que allò tenia qualitat... però, fa tants anys!

Ara, en aquest moment, el què m’agrada és el seu domini de la metàfora. (I es curiós que aquests llibres d’extractes de la correspondència ja els havia llegit, i tampoc m’hi havia fixat, en les metàfores, o, si m’hi havia fixat, no m’havien impressionat tant.)

Quin domini! Entenc que aquest autor sigui tan apreciat.

* * *

És que n’hi hauria per apuntar-se-les una per una (les metàfores que fa servir), i fer-ne una llista per tenir-la a mà per fer-les servir quan calgués, intercalant-les –les metàfores- en la pròpia escriptura per millorar-la, vull dir, com els successors dels grans mestres del jazz componen nous temes basant-se en els harmonies dels estàndards més clàssics i més ben compostos pels seus predecessors, creant temes nous i engrescadors.

Estaria bé aprendre a fer això amb les metàfores de Flaubert. M'entusiasma aquest home!