dilluns, 24 de setembre de 2012

Precipici de vidre esquerdat

Me’n recordo que l’any 1993 van estrenar Jurassic Park.

A la pel·lícula hi havia una escena en que els protagonistes estaven penjats d’un precipici dins un cotxe, amb només un vidre que s’esquerdava sota els seus peus entre ells i el fons del penya segat.

Aquell dia, en arribar a casa, vaig escriure al quadern: la meva vida és com un vidre que s’esquerda sota els meus peus. Sense adonar-me’n a nivell conscient, havia començat l’autosabotatge. A partir de llavors tot el que he m’ha passat ha estat fadat per aquella goma imaginaria que m’enreda els peus de que parlava al començament del blog, quan encara no m’havia adonat del que passava.

Normalment faig les coses molt ben fetes. I us puc ben assegurar que l’autosabotatge l’he fet a consciència, tot i no fer-lo a nivell conscient. Tant, que no sé quan podré considerar que ja n’hi ha prou. L’hàbit és com una vella camisa plena de descosits però que ens resistim a llençar, perquè ens fa d’escut i és molt còmoda. És com un pilot automàtic.

Potser ja començaria a ser hora de renovar el vestuari i agafar les regnes per un altre camí, un camí sense precipici sota els peus.

divendres, 21 de setembre de 2012

Eco del passat

Alguna vegada he parlat de la novel·la que vaig intentar escriure ja fa anys, mentre pretesament estudiava, i que es va quedar a mig fer.

Pretenia ser una novel·la rosa, o com a mínim, romàntica, però em va quedar molt lúgubre i torturada, potser fins i tot depriment. Em sembla que no m’haurien comprat el guió per omplir la telenovel·la de les tardes, tot i que no paraven de passar barbaritats.

La idea d’escriure una novel·la rosa venia de pensar-me que amb una novel·la de “gènere” seria més fàcil... El gènere rosa o de fulletó m’atrau molt més que el gènere negre, per exemple, -i he llegit molta més novel·la rosa que negra-; en la novel·la negra el fet que hi hagi d’haver per força un crim complica les coses. Però a la meva novel·la rosa –ara me n’adono- també hi havia crims, tot era molt passional.

En fi. Potser algun dia explicaré l’argument, que és molt agafat pels pèls. No puc recordar el que vaig escriure sense sentir una mica de vergonya, tot i que reconec que vaig aprendre molt mentre estava absorta en la redacció, -vaig aprendre a organitzar les idees i a distribuir les escenes-, però amb això no n’hi va haver prou per escriure una cosa bona. Hauria d’haver après a crear personatges. D’una cosa estic segura: si mai em decideixo a escriure una altra novel·la, no tindrà res a veure amb allò, amb una invenció desaforada i increïble; des de llavors, la meva escriptura s’ha tornat més propera al meu món, a allò que realment conec.

Espero de tot cor que el meu manuscrit s’hagi perdut en la gola dels temps...

dijous, 20 de setembre de 2012

Novel·la pretesa

He llegit que ara, amb la crisi, hi ha moltes persones que s’han decidit a tirar-se a la piscina d’escriure una novel·la, sobretot periodistes a l’atur. Em semblaria una idea interessant si no fos perquè jo tinc al cap escriure una novel·la des que vaig començar a escriure, i encara no he estat capaç de fer-ho. Potser la piscina a la que jo m’hauria de tirar és més aviat l’acceptar que mai no escriure una novel·la...

Tinc el blog, és veritat, i n’estic orgullosa, però no és ben bé el que em pensava quan vaig començar a escriure. Llavors els blogs no existien. Costa de creure que un element (no parlo de gènere) que fa quinze anys no existia pugui produir alguna mena d’escrit que pugui ser pres seriosament en l’aspecte literari... Els blogs no són ben bé un nou gènere, perquè l’article curt ja existia, i més aviat es tracta d’això, tot i que s’admeten totes les variants possibles i els blogs són un contenidor molt ampli...  En el meu cas, es tractaria “d’articles sobre la meva vida”, entre d’altres.

La meva il·lusió seria escriure un best-seller amb qualitat literària... Però, si em paro a pensar-ho, aquesta deu ser la il·lusió de tothom qui escriu...

A la meva vida hi ha una contradicció entre voler viure pocs anys (penso molt en el suïcidi) i el fet de voler viure per tenir temps d’escriure alguna cosa que valgui la pena, fet pel qual la maduresa, i el fet de fer anys i acumular experiència (el diable sap més per vell que per diable), juga indubtablement a favor: es diu que un escriptor no està al punt òptim de cocció fins als quaranta, o més, i a mi encara me’n falten per arribar-hi.

També em fa por escriure i publicar un llibre que al cap de pocs anys vagi a alimentar la pasta de paper i tothom se n’oblidi... Això ha de ser horrible per un escriptor.

El meu primer psiquiatra em va dir que semblava que hagués d’escriure ves a saber què, i que aquesta era una pressió de massa que em posava a mi mateixa. Que l’important era anar fent, no calia exigir-se “un best-seller amb qualitat literària” de bon començament, ni “un llibre que perduri” sortit del no-res, que aquesta era la manera segura d’estavellar-se, que havia d’anar tirant xino-xano amb el que em sortís i estar-ne contenta.

Bé, doncs, de moment el que em surt és el blog, i n’estic contenta.

dimecres, 19 de setembre de 2012

Ira

Heu estat mai molt enfadats? Heu necessitat mai treure la ràbia com un volcà en ignició? Es diu ira, i és un pecat capital.

Recordant alguns posts, m’adono que m’he deixat endur per la ira a l’hora d’escriure, més d’una vegada. I també m’adono que està bé tenir aquesta via d’escapament, abans de fer alguna cosa que em sàpiga greu al món real. El blog, aquesta terra de ningú que no acaba de ser real, però que tampoc es pot dir que no existeixi.

Voldria dir que em sap greu haver-me deixat endur per la ira envers el món real en algun post, que quedarà com a literari o fins i tot potser com a injust o ridícul. Però el blog és ideal per donar sortida a tot el que és candent en una ànima, i m’alegro de tenir-lo per això, per desfogar-me; m’ajuda a conservar l’equilibri, i a posar a la realitat allà on li correspon. Aquesta realitat que representa que no distingeixo, i que em dóna tants disgustos...

dimarts, 18 de setembre de 2012

Copiar, perpetuar...

Un estiu de fa uns quants anys em vaig dedicar cada dia a la tarda a sentir per internet la conferència d’un poeta. Després d’haver sentit tantes conferències, hi havia molt pocs poetes de qui em fessin peça els poemes, i això malgrat que totes les poètiques proposades eren molt interessants. Però concretament n’hi havia un els poemes d’amor del qual ressaltaven per la seva sinceritat, passió i concreció, com un apassionat clavell vermell entre clavells blancs, i a més va confessar que els havia fet servir amb èxit la món real, que no eren mers exercicis d’estil... Aquells poemes eren bons i una mica diferents dels poemes dels altres poetes de les conferències, que també n’hi havia de bons, però que potser no m’arribaven tant. Em vaig plantejar si hi podia haver alguna cosa que diferenciava a aquell poeta dels altres...

Hi havia una diferència, una cosa que va dir com de passada: aquell poeta s’havia dedicat de més jove a copiar per plaer els poemes dels poetes clàssics grecollatins...

Me’n recordo d’una peli de terror on qui veia un vídeo maleït d’algú que patia era eliminat per un monstre que sortia de la tele mateix. Només els qui feien una copia d’aquell vídeo, i “perpetuaven la crida de socors”, els que donaven veu al crit d’ajuda, es salvaven del trist destí...

Vaig fer volar la imaginació, relacionant coses que potser no tenen res a veure...

I si “perpetuar els clàssics”, fent-ne una copia, fos beneït d’alguna manera en la qualitat de l’escriptura de qui fa la copia?

--- Això tant podria ser una bestiesa com una casa de pagés o un dels secrets més ben guardats de la perpetuació de la tradició... No m’atreveixo a donar un veredicte...

* * *

Malgrat això, sembla que copiar textos ben escrits que admirem (encara que no siguin els dels clàssics grecollatins; tots tenim els nostres preferits), i no només llegir-los, va bé per millorar l’estil de qualsevol escriptura...

dilluns, 17 de setembre de 2012

Personal antologia poètica

Les Guixades al paradís i els Esvorancs al paradís no és només una manera de compartir uns poemes que m’agraden: també és una excusa per millorar la meva escriptura.

Amb això vull dir que copiar a mà o a màquina, traslladar sobre el paper o a la pantalla, el que han escrit els grans poetes (o com a mínim poetes més grans del que jo serè mai), és un vell truc que fan servir des de temps immemorials els aprenents d’escriptor per millorar la qualitat de la seva escriptura; el secret del monjo copista.

No tinc cap aparell per avaluar quantitativament el que li ha servit a la meva escriptura copiar tots aquest textos, però com a mínim m’ho he passat molt bé copiant-los. A més, molts ja eren a la xarxa i no els he hagut pas d’entrar.

L’elecció d’aquest poemes m’imagino que és discutible, però no he triat els poemes només per la seva qualitat o per si m’agradaven, sinó pel missatge que volia transmetre. I també voldria dir que és una pàgina més de poemes concrets que de poetes. Hi ha fins i tot algun poeta representat amb un sol poema que no va escriure res més de remarcable, que sembla que amb aquell poema li va sonar la flauta, i perquè no m’estiri el poeta no podia deixar el poema fora si m’anava bé.

També tinc la impressió que en aquesta pàgina hi manquen un grapat de clàssics, els clàssics de debò, que per la raó que sigui encara no he tingut la oportunitat de llegir i d’apreciar. Crec que s’ha d’arribar a les coses a poc a poc, no pots començar a llegir la poesia de Shakespeare en versió original a l’adolescència... No, es comença per la poesia primerenca de León Felipe i es van fent passets.

De moment, sóc jove encara, el meu itinerari per la poesia m’ha dut fins aquí, fins als poemes que hi ha a les Guixades i als Esvorancs, però sóc conscient que queda molt camí per recórrer encara. És un itinerari molt personal que sóc conscient que una altra persona potser hauria resolt d’una altra manera.

Però, a la meva manera, espero aprendre molt encara. Continuar llegint.

«Busquem en els bons versos els materials d’una bella prosa.»

divendres, 7 de setembre de 2012

Ordre i concert

_ Com organitzar les idees en un escrit?
_ Per ordre cronològic;  que el pas del temps sigui l'estructura...

dijous, 6 de setembre de 2012

Imatge

La lluna, una estrella nevada.”

Anna Akhmàtova

dimecres, 5 de setembre de 2012

Vacances ombrívoles

Aquest estiu me l’he passat malament. Ha estat el pitjor estiu de la meva vida. I, com sempre, com altres vegades, no he tingut ningú en qui recolzar-me; només les meves pors i els meus propis fantasmes...