Me’n recordo que l’any 1993 van estrenar
Jurassic Park.
A la pel·lícula hi havia una escena en que els
protagonistes estaven penjats d’un precipici dins un cotxe, amb només un vidre
que s’esquerdava sota els seus peus entre ells i el fons del penya segat.
Aquell dia, en arribar a casa, vaig escriure
al quadern: la meva vida és com un vidre que s’esquerda sota els meus peus.
Sense adonar-me’n a nivell conscient, havia començat l’autosabotatge. A partir
de llavors tot el que he m’ha passat ha estat fadat per aquella goma imaginaria
que m’enreda els peus de que parlava al començament del blog, quan encara no
m’havia adonat del que passava.
Normalment faig les coses molt ben fetes. I us
puc ben assegurar que l’autosabotatge l’he fet a consciència, tot i no fer-lo a
nivell conscient. Tant, que no sé quan podré considerar que ja n’hi ha prou.
L’hàbit és com una vella camisa plena de descosits però que ens resistim a
llençar, perquè ens fa d’escut i és molt còmoda. És com un pilot automàtic.
Potser ja començaria a ser hora de renovar el
vestuari i agafar les regnes per un altre camí, un camí sense precipici sota
els peus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada