Un estiu de fa uns quants anys em vaig dedicar cada dia a la tarda a sentir per internet la conferència d’un poeta. Després d’haver sentit tantes conferències, hi havia molt pocs poetes de qui em fessin peça els poemes, i això malgrat que totes les poètiques proposades eren molt interessants. Però concretament n’hi havia un els poemes d’amor del qual ressaltaven per la seva sinceritat, passió i concreció, com un apassionat clavell vermell entre clavells blancs, i a més va confessar que els havia fet servir amb èxit la món real, que no eren mers exercicis d’estil... Aquells poemes eren bons i una mica diferents dels poemes dels altres poetes de les conferències, que també n’hi havia de bons, però que potser no m’arribaven tant. Em vaig plantejar si hi podia haver alguna cosa que diferenciava a aquell poeta dels altres...
Hi havia una diferència, una cosa que va dir com de passada: aquell poeta s’havia dedicat de més jove a copiar per plaer els poemes dels poetes clàssics grecollatins...
Me’n recordo d’una peli de terror on qui veia un vídeo maleït d’algú que patia era eliminat per un monstre que sortia de la tele mateix. Només els qui feien una copia d’aquell vídeo, i “perpetuaven la crida de socors”, els que donaven veu al crit d’ajuda, es salvaven del trist destí...
Vaig fer volar la imaginació, relacionant coses que potser no tenen res a veure...
I si “perpetuar els clàssics”, fent-ne una copia, fos beneït d’alguna manera en la qualitat de l’escriptura de qui fa la copia?
--- Això tant podria ser una bestiesa com una casa de pagés o un dels secrets més ben guardats de la perpetuació de la tradició... No m’atreveixo a donar un veredicte...
* * *
Malgrat això, sembla que copiar textos ben escrits que admirem (encara que no siguin els dels clàssics grecollatins; tots tenim els nostres preferits), i no només llegir-los, va bé per millorar l’estil de qualsevol escriptura...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada