dijous, 11 de febrer de 2016

Flaubert, la obsessió i la documentació

M’he fixat, llegint els extractes de la seva correspondència, que Flaubert tenia per costum viatjar als llocs que eren escenari del què escrivia. (Feia servir un mètode ultraocult, ultraminoritari i ultrasecret que fem servir els escriptors que s’anomena... observar).

Però, em fixo que el fet de viatjar (una cosa que les ments benpensants consideren quelcom agradable), no va fer que passes més temps amunt i avall que no pas assegut al seu escriptori (cosa que, asseure’s a escriure, que la gent bentpensant pensa que és soporífer; que és un plom, vaja).

Flaubert es documentava, tal i com ho diríem ara, (ell em sembla que mai va fer servir aquesta paraula), viatjant i llegint, molt, però la major part del temps en era al seu escriptori, escrivint.

* * *

Hi ha qui se sorprèn que, podent triar, no triï ser un home de món; que, podent triar, tries l’escriptura... (o va ser l’escriptura que el va triar a ell?)


Quin tipus més avorrit diríem ara, que friki, que podent viatjar i anar amunt i avall es dedicava a escriure... devia ser un pobre diable, diria algú actual... Jo no ho penso això, més aviat l’envejo. I l’envejo, més que pel què va escriure, que també, sinó sobretot perquè va tenir el temps i la paciència per desenvolupar tota aquesta escriptura; va tenir el coratge conservar la seva obsessió.