M’he fixat, llegint
els extractes de la seva correspondència, que Flaubert tenia per costum viatjar
als llocs que eren escenari del què escrivia. (Feia servir un mètode
ultraocult, ultraminoritari i ultrasecret que fem servir els escriptors que
s’anomena... observar).
Però, em fixo que
el fet de viatjar (una cosa que les ments benpensants consideren quelcom
agradable), no va fer que passes més temps amunt i avall que no pas assegut al
seu escriptori (cosa que, asseure’s a escriure, que la gent bentpensant pensa
que és soporífer; que és un plom, vaja).
Flaubert es
documentava, tal i com ho diríem ara, (ell em sembla que mai va fer servir
aquesta paraula), viatjant i llegint, molt, però la major part del temps en era
al seu escriptori, escrivint.
* * *
Hi ha qui se
sorprèn que, podent triar, no triï ser un home de món; que, podent triar, tries
l’escriptura... (o va ser l’escriptura que el va triar a ell?)
Quin tipus més
avorrit diríem ara, que friki, que podent viatjar i anar amunt i avall es
dedicava a escriure... devia ser un pobre diable, diria algú actual... Jo no ho
penso això, més aviat l’envejo. I l’envejo, més que pel què va escriure, que
també, sinó sobretot perquè va tenir el temps i la paciència per desenvolupar
tota aquesta escriptura; va tenir el coratge conservar la seva obsessió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada