Les floretes del bosc en mans de Terminator

Ahir vaig tenir entre les meves mans una antologia de poetes que s’han suïcidat. Antología de poetas sucididas, em sembla que es titulava. S’oferia una mostra molt curta de poemes de cadascún d’aquest poetes en traducció castellana, sense el poema original. La llista de poetes era molt extensa, extensíssima, una cosa que en un principi em va sorprendre. Tot primer, una antologia així em va atreure; totes les antologies m’atrauen. Però m’ho vaig repensar de seguida: ben pensat em va semblar una cosa excessivament morbosa. Vull dir que, perquè un poema sigui bo, o més encara, perquè un poema m’agradi, no hi té res a veure que el poeta s’hagi suïcidat. O no hi hauria de tenir res a veure. I un llibre en que l’excusa sigui precisament el suïcidi dels antologats, i no la seva qualitat literària... que ja sé que tots els antologats tenien qualitat literària, però... diem que no tots els poetes que allí es reunien eren de la meva corda; de fet, a molts ni els coneixia. Això em va acabar de convèncer de no fer “la inversió” en aquest llibre. Tot i que, es clar, si disposes de tot el pressupost del món potser sí que l’hauria ficat al sarró, com a curiositat. El que em va acabar de convèncer de no agafar-lo va ser que vaig veure que davant de la selecció de poemes de cada poeta hi havia una ressenya molt curteta explicant el seu suïcidi... Trobo que no és un bon llibre per regalar a algú que de vegades està deprimit... Saber que d’un suïcidi de tant en tant es pot arribar a pair, però llegir d’un suïcidi darrera l’altre no sé si se’m posaria gaire bé... A més, segur que no donava informació realment útil i pràctica de cara a barraca (aquesta informació mai la donent enlloc). O sigui que res, vaig continuar buscant aquella antologia que parla de la primavera i de les floretes del bosc...