diumenge, 10 de gener del 2010

La bestia negra

Tornant a Yonqui i a Confesiones de un inglés comedor de opio, què és el que m’espanta d’aquest llibres? Per què he decidit al final no llegir-los? No és la immoralitat, perquè crec que la moral és una cosa molt personal; tampoc és la il·legalitat, malgrat que jo no sóc gaire partidària de fer coses il·legals, per més poc enrotllat que pugui semblar això – però fer requalificar terrenys tampoc és legal, i fem reverències als qui ho aconsegueixen. El que m’espanta d’aquest llibres és la degradació. Com es pot arribar a degradar algú per a aconseguir la propera dosi. Les misèries de l’addicte, per dir-ho d’alguna manera. Això és una cosa que em fa basarda. En canvi, al llibre d’en Huxley no crec que m’hi trobi res d’això.

Recordo que una vegada vaig veure una peli d’en Leonardo di Caprio en que el seu personatge, que jugava a bàsquet, i que era addicte, acabava al final de la pel·lícula dient que l’addicte comú odiava a l’addicte ric que té diners per comprar les dosis, i que està drogant-se al seu despatx sumptuós controladament mentre l’addicte comú llepa la merda del carrer per aconseguir la seva propera dosi. Em vaig enfadar amb aquesta pel·lícula perquè semblava que la qüestió fos els rics i els pobres, i no l’addicció. Em va semblar que fugia d'estudi. Però m’adono que aquell personatge potser no anava tan desencaminat, perquè, al final, tot acaba sent una qüestió entre rics i pobres. Els rics tenen més sort davant els tribunals (no posaré cap exemple), els rics tenen accés als millors metges, els rics es poden permetre més comoditats materials... i suposo que, a l’hora de drogar-se, també algú de classe alta té accés a les millors substàncies psicotròpiques, que ja no són ni drogues. Cosa que de fet, ve a demostrar la comparació entre els tres llibres, perquè en Huxley era un cavaller anglès, en canvi els altres... si alguna vegada van ser cavallers, la seva addicció els va fer deixar de ser-ho ràpidament...

El que vull dir és que les misèries que passa un pobre diable per aconseguir la propera dosi no m’interessen gens. Jo no llegeixo per patir vivint misèries alienes, per veure com la droga degrada. Ja dic, la degradació és una cosa que em fa basarda. La degradació es, de fet, una de les coses que em fan més por de la droga, perquè jo no sóc una dama anglesa, i si em drogues tindria més números per acabar entre els pobres que envejen els rics la seva situació que no pas al revés. La possibilitat de degradació és, de fet, em sembla, la vertadera raó per la que mai m’he drogat, i per la que aquestes coses em fan autèntica por. Encara que la droga certament fascina, i tot i que ja sé que és molt enrotllat fumar porros o esnifar coca entre els amics mentre es va de marxa, i que no per això ets drogaddicte... (només faltaria!), però, diem que tots els grans addictes han començat així, pensant-se que ho controlaven, que ho feien només per passar-s’ho bé, per fer “vida social”, per encaixar al grup... Jo tinc prou problemes a la meva vida com perquè una solució que m’evadís de la realitat no se’m pogués endur de pet pel forat de la claveguera... Paulo Coelho diu que la droga és un paradís, però un paradís en el que no decideixes res, perquè un cop hi ets ficat no pots decidir no drogar-te... i aquí és on treu el nas la degradació, que és la gran bèstia negra de tot això... la meva bèstia negra.

3 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Saps? les teves reflexions mereixerien ser conegudes, més conegudes vull dir....tens talent, encara que tu de vegades en dubtis, tens talent per posar per escrit el que penses, el que desitges i el que no, i no creguis no tothom sap fer-ho...i és cert, malauradament, els rics per malalts o addictes que siguin se'n surten millor...les drogues són una mala cosa...

La hurmiga ha dit...

Des que els vas treure a col·lació, tots els teus lectors, menys tu, sabiem que aquest llibres no feien per tu. Al final hi has acabat caient de nassos tu sola...

Elfreelang ha dit...

no crec que tots els lectors sapiguem això que dius hurmiga...al capdavall els llibres són literatura no són la vida real...i algunes lectores trobem que Clarissa pot fer i desfer el que vulgui fins i tots les seves opinions que per això el bloc és seu!