L’art del nostre temps

Pel que fa a aquesta frase d’en Pep Sala, hi estic d’acord, com a escriptor no tens gaires més opcions que explicar el que passa al món o explicar el que passa dins teu. Reconec que al blog parlo més del món exterior, i de com m’afecta, que del que passa dins meu. El que passa dins meu m’ho guardo per altres textos, potser no tant cómodes de “publicar”. Tot i que no crec que es pugui dir que jo sigui una observadora de la societat ni res d’això, sí que m’agrada observar les persones que em trobo. Observar la societat és el que fa el novel·lista, els grans novel·listes del segle XIX van retratar les seves respectives societats a partir del conflicte del seu personatge principal; a la novel·la decimonònica, quan no hi havia ni tele ni cinema, es tractava d’això, de visualitzar un context a través de les paraules d’una novel·la, d’entendre aquell context i perquè el personatge fa el que fa en aquell context. Ara això, el retrat de la societat, ja ho fan, i ho fan molt bé, les pel·lícules. Les bones, és clar, no les comercials. Retraten el món de la mateixa manera que el retrataven els novel·listes decimonònics, algunes pel·lícules anant fins i tot més enllà estructuralment. Ja ho deia aquell que molta gent avui en dia escriu perquè és incapaç de filmar la seva pròpia pel·lícula, i que si poguessin fer la pel·lícula del que volen explicar, no escriurien. Es parla molt (fins i tot massa, em sembla), de que segons quines novel·les estan escrites en “llenguatge cinematogràfic”, com si això fos un elogi i no una mostra de les limitacions de l’autor. Per això crec que a l’hora d’escriure s’ha d’oferir al lector una cosa diferent, una cosa que només li puguin oferir les paraules alineades en un text, i que no resulti que pugui veure en molt més ben explicat en una bona pel·lícula. S’han fet molts experiments sobre això, s’ha violat la novel·la. Sembla que al nostre temps (els blogs són un art del nostre temps, com ho pot ser el cinema) s’imposa una visió fragmentaria més que una visió de conjunt amb pretensions de retrat globalitzador. En l’època de la globalització, precisament. Suposo que ara que el món és global és quan ens adonem que la gent que viu al món no la podem globalitzar, que hi ha moltes cultures, molts matisos, moltes maneres de veure les coses. Que tot el que queda fora de l’univers anglosaxó també existeix. Que el que té valor és una visió personal original. No ho sé. Si jo no m’he apuntat al llibre de cares ni al twitter és perquè penso que s’han de tenir clares les prioritats: jo tinc un blog perquè vull ser escriptora, i al blog escric i sóc llegida. No és com viure de l’escriptura, ni com ser publicada en llibre, però és el que més s’hi pot assemblar. I és al meu abast. Les altres coses poden estar molt de moda, em poden relacionar amb molta gent, però no contribuiran a fer-me més bona escriptora. Llegir, llibres i blogs, en canvi, sí. A mi és això el que m’interessa: explorar el text i fins allà on es pot arribar amb el text. No vull dir amb això que cregui en les innovacions formals, en maneres absurdes d’explicar les coses; em penso que amb l’estructura tradicional d’introducció, nus i desenllaç es pot anar molt lluny encara. És més, no ho sé fer d’altra manera. Però m’interessa explorar la manera d’escriure bé. De dir coses (no dic noves, perquè tot ja està inventat) però sí coses meves en el mateix vell llenguatge. D’això es tracta, d’aprendre a expressar-se per escrit. D’aprendre a dir el que potser ni tan sols sabem que volem dir. D’explicar el que intuïm que és la nostra veritat. I, encara que jo em miri al mirall en privat i que miri per la finestra en públic (el blog), crec que tot es part del mateix procés d’explicar-me a mi mateixa i d’intentar explicar-me aquest món tan aclaparador i esmunyedís, món on hi viuen els altres, i on em critiquen i diuen mentides els altres... encara que de vegades també hi somriguin...