La història de la traducció al castellà del meu blog

Quan vaig decidir que escriuria (no que viuria de l’escriptura, sinó que escriuria), ja feia uns anyets que escrivia per mi mateixa (en català), però en decidir-me em va semblar que seria millor escriure en castellà; em semblava que “tindria més sortides”, tal i com es deia llavors.

Vaig escriure una novel·la (inacabada) fins i tot, en castellà, i vaig participar en un curset d’escriptura creativa presencial i en un per correspondència en castellà. Vaig estar escrivint en castellà uns quants anys, principalment per mi mateixa.

A començaments de la dècada passada vaig fer un curset d’escriptura creativa per internet en català i un altre en castellà. Llavors em vaig adonar que el català el començava a tenir rovellat, sobretot la ortografia, però que encara no era irreversible...

Al cap de poc, quan vaig crear el blog, no m’hi vaig pensar pas gaire: em va sortir crear-lo en català; tot i que per començar hi vaig publicar un parell de textos (dels tres de prova) en castellà, el blog era en català.

Em va semblar que un blog en català passaria més desapercebut, em feia una mica de basarda arribar a tenir uns lectors que em poguessin jutjar. Però en això em vaig equivocar completament: no només el blog en català no ha passat més desapercebut, sinó que ha estat sempre molt més llegit i comentat; el blog en català sempre ha estat molt més visible de la manera que a mi me feia tant por ser “visible”; encara que ambdós blogs han tingut sempre molt pocs lectors (llevat de quan tenir un blog es va posar de moda), el blog en castellà sempre n’ha tingut poquíssims. (Una salutació a tots els meus lectors, per cert!)

Per qui vaig crear aquesta rèplica del meu blog en castellà? Doncs primer per  mi, per no perdre el castellà, no volia que se’m rovellés com m’havia estat a punt de passar amb el català.

Al començament de l’any 2006, quan feia un mes que tenia el blog, un comentari d’una companya del grup de lectura de la Jane Austen em va fer adonar que elles no entenien el meu blog: la majoria eren sud-americanes. I va ser llavors que vaig pensar que podria ser una bona idea traduir-lo, perquè elles em poguessin llegir.

De seguida va ser evident que no només no em llegien, sinó que a més el meu blog no els interessava gens ni mica. Però com que la traducció ja estava endegada, i com deia aquell “es va veure que això era bo”, encara continua ara. Si pogués, també em traduiria a mi mateixa a l’anglès, però no en sé prou.

I, en referència a la dificultat de traduir-se a una mateixa, a mi el català i el castellà sempre m’han semblat la mateixa llengua, com a bones llengües romàniques que són; amb detalls, però la mateixa llengua. (I espero que ningú se m’enfadi per dir això...). Fer servir el català ha estat durant molts anys la única mena de lluita que s’ha permès, i això fa que de vegades es confongui l’ús de la llengua amb la reivindicació. Sense entrar en si jo reivindico o no reivindico, o en què en penso del bilingüisme, crec que fer servir tant el català com el castellà hauria d’entrar dins la normalitat.