dimarts, 3 de febrer de 2015

L’abisme subtil

Escriuré una breu ressenya sobre Bajo el sol jaguar, un llibre que ajunta tres contes que Italo Calvino va escriure en diferents moments de la seva vida, i que tenen en comú l’estar dedicats cadascun a un dels sentits del cos humà. Els sentits representats en aquest contes són: l’olfacte, el gust, i l’oïda.

Els tres contes tenen en comú que són originalíssims, molt en la línia d’Italo Calvino, i combinen la fantasia amb la tendresa, encara que també, perquè no dir-ho, són un copsar l’abisme, allò que hi pugui haver més enllà de la vida, allò que cau al llindar de la condició humana, sense acabar de traspassar-ho. Segons com fan una mica de basarda, la sensació de mirar pel penya-segat, però no d’una manera grollera o sensacionalista, sinó que tot està presentat amb una delicadesa que fa que amb prou feines t’adonis d’allò terrible que en el fons està explicant. No són contes de por, ni d’inquietud, però sí que fan pensar una mica, i ens provoquen un calfred: una possibilitat de necrofília, una temptació de canibalisme, la més espaordidora de les aclaparadores de les solituds... (o com a mínim això em sembla haver entès en una primera lectura). Plàsticament, les imatges que convoquen són insuperables, terribles, però d’una manera subtilíssima.


A mi m’agrada molt aquest escriptor, i tot i que el gènere conte no m’acaba d’entusiasmar, Calvino sempre em reconcilia amb el que sigui que hagi escrit. Una vol ser escriptora somiant precisament algun dia crear una obra així, terrible i subtil.