dilluns, 19 d’abril del 2010

Fixació anal...

Sí, ho he sentit a dir moltes vegades, els col·leccionistes som infantils. Som maniàtics. Som cobdiciosos. Ens estimem més tenir un nou objecte dels que col·leccionem que tenir una relació amb algú... Tot això és cert. Però, que jo sàpiga, col·leccionar no és il·legal i encara no és una perversió. I tampoc està mal vist. Diguem què col·lecciones i et descriuré els límits de la teva estupidesa. Em direu que acumular la possessió d’objectes és absurd, perquè també els deixarem un dia o altre... en aquest món només hi som de passada, i en canvi acumulem rampoines com si haguéssim de viure per sempre. Què se n’ha fet de tots els llibres que va arribar a acumular algú del passat com Aristòtil? Perduts en els boires del temps... però en canvi quan ell era viu el devien omplir de satisfacció, i ben segur que mai es va pensar que un dia els deixaria. Si alguna cosa em consola d’això de col·leccionar, és que hi ha molta gent que ho fa. Per tant, és una activitat “normal”, encara que tota col·lecció és una obsessió, hi ha col·leccions i col·leccions, i obsessions i obsessions. Acumular la possessió d’objectes perquè ens aportin pau d’esperit és una de les maneres que ens ofereix el nostre món consumista per acallar la nostra pulsió, les nostres angoixes, les nostres ànsies d’atenció insatisfeta. Gairebé ningú m’escolta, però en qualsevol cantonada puc comprar-me unes sabates noves... Mentre el món gira al meu voltant sense mi, puc anar engreixant la meva col·lecció. Ai, les col·leccions! Les millors són les que es formen peça a peça, no arramblant amb tot. Però hi ha quelcom d’irracional en la necessitat d’acumular... m’atreviria a dir que el desig de possessió d’objectes és tant antic i tant humà com l’instint dels animals que marquen el territori. Qualsevol nen petit té molt aviat el sentit de “meu”. Meu. El meu tresor. En aquest sentit, el Gólum és un dels personatges que retraten més encertadament què és el gènere humà. El que tenia de monstre eren les seves qualitats més humanes. Mentre no es demostri el contrari, si som, som amb propietat privada, som amb tot allò que es nostre. Si s’ha de determinar el valor de les persones pel valor pecuniari de tot allò que posseeixen o poden arribar a posseir ja és un altre tema, però la possessió d’objectes, tal i com està muntat en nostre món, té molta importància, i en les col·leccions només hi veig una manera creativa que té la gent pacifica d’alliberar les seves ànsies de possessió. Imagineu-vos que tots fóssim com Napoleó, i ens vingués de gust col·leccionar territoris... Però tots tenim un petit Napoleó dins, que d’alguna manera o altra s’ha d’apaivagar. Col·leccionar capses de llumins em sembla la quintaessència de la domesticitat i la quietud, i tan irracional i inútil com qualsevol altre col·lecció. Una vegada vaig conèixer algú que tenia una vitrina plena de mussols de terrissa en mininatura. En tenia més de cinc-cents. Aquells mússols de terrissa em van semblar una col·lecció absurda... (a més, eren tan lletjos...). Però jo també tinc a casa la meva petita col·lecció de llibrots que, en sóc conscient, podria semblar absurda a algú altre, i en canvi a mi m’omple de satisfacció. I un llibre te’l pots llegir. Què és exactament el que pots fer amb un mussol de terrissa en miniatura? O amb una capsa de llumins? Però és ben respectable la necessitat d’acumular-los, es clar. Per tant, cadascú amb les seves neures i a mi que em deixin acumular els meus llibrots... Amen.

1 comentari:

Elfreelang ha dit...

A mi també m'agrada col.leccionar llibres però no tinc cap fixació anal més aviat és una fixació oral ( per això deu ser que fumo)