Indiana cafè

Tard o d’hora passa: haig de sortir de casa. I llavors veig com el món deixa la seva empremta dolorosa sobre la meva ànima, i no sóc jo qui forja el món, com quan m’estic a casa i escric. Em costa ubicar-me al món tridimensional, m’esgoto, em desespero. A dins a casa, en les dues dimensions del paper en blanc, em sento molt més segura. A dins a casa, en les dues dimensions del paper en blanc, imagino com serà demà, quan surti de casa. Però sé que és inútil, perquè el món continua al seu aire i res del que jo pugui planificar em surt mai igual enfrontat amb la realitat del món exterior. Demà sortiré de casa i el món m’afectarà, la gent del món m’afectarà, la gent que hi ha pels carrers, la gent que seuen a les terrasses dels bars, la gent dins els cotxes, el trànsit. I res no serà com m’ho he imagina’t a la vigília. No puc donar forma al món real tal i com dono forma a les paraules davant el full en blanc. Per això, sortir de casa, encara que sigui per anar a fer un cafè, és tota una aventura.