dissabte, 22 de maig de 2010

Asseguda suplementària sobre els macarrons

Quan sóc a casa o al cotxe, necessito sentir de fons el rum-rum de la radio, encara que no escolti amb atenció el que diuen. Per dir-ho d’alguna manera, m’incomoda el pes del silenci. Es a dir, que evito quedar-me sola amb els meus propis pensaments, perquè el flux continu de la radio substitueix d’alguna manera el flux continu del que penso o com a mínim ho fa més suportable. Horror vacui, em sembla que s’anomena. En principi, no és cap mal, però me’n recordo que aquell llibre de Simplifiqui la seva vida, en el que ja sabeu que crec molt, aconsellava asseure’s en silenci a escoltar el flux dels propis pensaments per conèixer-se més bé un mateix i prendre les decisions encertades. Això costa molt més del que sembla, com a mínim a mi me costa molt. I no perquè no m’interessi el que penso, sinó perquè és molt més còmode no pensar. Quedar-me una estona en silenci, sense el rum rum de la radio, normalment serveix perquè se m’acudeixin un munt d’idees sobre coses de les que podria escriure, i després d’una estona de silenci em llanço a escriure directament. (De totes maneres, coses per escriure també se me n’acudeixen amb el soroll de la radio de fons.) Em llanço a escriure per aturar els pensaments amb una acció. Perquè, el que és pensar sobre la meva vida i sobre els problemes reals que tinc i com solucionar-los... doncs ho evito tant com puc, no ho negaré... I es que si penses massa fas les coses diferents de com les faries si actuessis per impuls, i això, que en principi és bo, pot tenir conseqüències inesperades. Per exemple el dia que vaig decidir llaçar-me al tren, estava tan “plena” per la idea que no vaig escoltar la radio en tota l’estona, em sobrava la fresa. Es clar que estava en un estat d’exaltació, no era una situació normal. Quan estic en estat d’exaltació, per exemple quan he xerrat animadament amb algú, no necessito la radio per res. Llavors repassar els records de la conversa és molt més interessant. Y això no ho faig expressament, els records tornen com l’eco, el meu cap és així. Però, en els dies normals, si apago la radio per començar a pensar en els meus problemes el que és més probable que passi és que em deprimeixi i que m’assaltin tot de pensaments negatius. Per tant, compte! Potser sí que el flux hipnòtic de la radio m’ajuda a estar animada.

Quan dic que la radio és “hipnòtica” en aquest context, no vull dir una hipnosi “dirigida”, dic “hipnòtica” en el sentit de necessitat de continuïtat de la fressa per omplir el no-res.

5 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

El silenci atrapa el moment, si el moment és bo per a tu, el silenci també ho serà.
Quan no estàs massa fi és millor no parar gaire a pensar-hi, ja pensarem quan tinguem coses bones al cap, no?
De tota manera a mi em sembla que sense silencis previs no podríem escriure, pintar o fer qualsevol activitat crativa.

Elvira FR ha dit...

Jo també necessito en moltes ocasions omplir el silenci del rum rum de la ràdio o de la tele , que no miro, però sento els sons i m'acompanya...tanmateix les teves reflexions i patiments potser et fan única, vull dir que allò que trasllades a l'escriptura està molt ben descrit i escrit...tens un talent que no tothom té.

lolita lagarto ha dit...

Se m'oblidava.... el títol no té desperdici, macarronament parlant vull dir...

Clarissa ha dit...

el títol està tret del llibre de Natalie Golberg "El gozo de escribir", en que aconsella que quan haguem parlat d'un tema ens asseguem al dia seguent per dir-ne alguna cosa més...

Clarissa ha dit...

Què dic "el dia següent"! L'endemà. Que ens asseguem l'endemà per dir-ne alguna cosa més.