dijous, 6 de maig de 2010

Converses sota el volcà

La senyora Caterina té 73 anys, és vídua, sense fills; està retirada. Cada dia, després de netejar la casa i dinar agafa l’autobús i se’n va a l’hospital, a acampar a la sala d’urgències. Allà sempre va passant gent i sempre tenen ganes de xerrar; quan estan en situació de patiment, les persones es tornen loquaces i sinceres. Hi allà la gent s'hi passa moltes hores... La senyora Caterina frueix molt sentint com la gent li explica els seus problemes. Ella sempre els deixa anar que està esperant el seu marit, que ha tingut un atac de cor. El que no els diu és que aquest atac de cor ja se’l va emportar fa cinc anys, i que mai va estar ingressat... La senyora Caterina se sentia molt sola sense el seu marit, fins que un dia va haver d’acompanyar una veïna a urgències. Va fruir tant aquell dia a la sala d’espera parlant amb tothom que va decidir que ho havia de repetir, i ara sempre hi fa cap, no sense sentir una mica de rau-rau a l’estómac... primer tenia por que les infermeres la fessin fora, quan s’adonessin d’ella. Després de tant temps, segur que se n’han adonat, però ningú li ha dit res; ella no fa mal a ningú. La gent que passa per allà no hi cau. Fins i tot les persones que en un mateix any han vingut tres o quatre vegades, no se’n recorden que amb ella ja hi van parlar l’altra vegada. Procura no aixecar la llebre, però... Només una vegada una noia grassoneta que s’esperava tota sola menjant una xocolatina i que era el segon cop que venia se la va quedar mirant amb cara d'haver-ho endevinat tot... Ella mai no menja res en tota la tarda, la senyora Caterina no és “de vida”. Després de passar allí cinc o sis hores i d’haver tingut com a mínim una gran conversa amb algú que s’està esperant sobre el sentit de la vida i del patiment, torna a agafar l’autobús i marxa cap a casa, no sense recança. Ni ha que tenen els seus llibres; la senyora Caterina té la sala d’espera de l’hospital.

2 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

Quin yuyu que em fa la pobre Caterina, és que no suporto els hospitals!
que trista que és a vegades la soledat...

Elvira FR ha dit...

Molt bon conte si és un conte....igualment si és realitat perquè està molt ben escrit...ai la Caterina...tanmateix no fa mal a ningú tal com dius i els dona conversa i alleugereix la solitud ...