dilluns, 24 de maig de 2010

Les dues cares de la mateixa moneda

He acabat de llegir (per fi) El canto y la ceniza. La part de la Marina Tsvetàieva ja l’havia llegit l’any 2007. Ara he llegit la part d’Anna Akhmàtova, que només havia picotejat. Dues poetes molt diferents, però que entenc que les posin juntes. Marina era inestable emocionalment, vibrava o queia al pou successivament; Anna és molt més equilibrada, gairebé marmórea, diria jo, no sembla que tingui urgències emocionals de la manera que les tenia la Marina. Els poemes de Maria Tsvetàieva, pel que recordo, se centren principalment en les persones del seu voltant a les que estimava, la relació tormentosa que hi tenia. Els poemes d’Anna Akhmàtova escolten, pinten Rússia des de la veu d’una persona que viu el destí de la seva terra amb molta tristesa. Hi ha poemes que emocionen realment, però la seva emoció és molt continguda, freda i mesurada, gairebé, però molt intensa. Emoció marmórea, així definiria a Anna Akhmàtova, suposo per la seva perfecció formal (pot semblar agosarat parlar de “perfecció formal” en una doble traducció com aquesta; és més aviat una intuïció). Marina era més d’emborratxar-se amb els poemes, de consumar una intensitat torturada. Devia ser tot un caràcter, però Anna era una dona forta que escrivia des de la pau interior. Quan em va caure aquest llibre a les mans i vaig llegir el pròleg ja vaig escriure que patir com ho van fer elles em semblava un preu molt alt a pagar per escriure com elles. Encara em sembla que van patir massa, i que ho van fer injustament, però allí hi havia molta gent que patia, i com que no van escriure ni els tenim en compte. D’alguna manera, els poemes d’Anna reparen això. La Marina és una veu individual que explica el que ella va patir, però Anna posa veu al patiment del poble. Em sembla que això ha de fer sentir orgullós un poeta, per més que hagi patit molt. Per mi, Marina Tsvetàieva és una seda blava brodada, però Anna Akhmàtova és la neu, la neu de Rússia. També vaig escriure que totes dues podrien ser el cant, però a ben segur que es barallarien per ser la cendra: buenu, ara ja sé quina és el cant i quina és la cendra, prenent cendra per tristesa.