Sis

Fa tres dilluns (12/12/11) es van complir sis anys des que vaig començar a fer el blog (nat el 12 de desembre del 2005).

Poder escriure un post cada dia ha sigut allò que m’ha fet més feliç en tota la meva vida, apart de comprar-me i llegir llibres i escoltar la ràdio (i poder tenir una conversa cara a cara amb l’Aniset o escriure una carta a la Lara). Apart de totes aquestes coses, la possibilitat d’autopublicació diària és el que m’ha fet més feliç durant aquests darrers sis anys.

Quan vaig començar a publicar el blog ja feia quinze anys que escrivia per mi mateixa, i el gruix del que havia escrit fins llavors, que ja no existeix, no havia estat llegit per ningú –excepte per una persona-, tot i que havia mostrat alguns textos secundaris, i amb gran pena per part meva hi va haver qui va xafardejar el que escrivia sense el meu permís. Gràcies al blog, el fet de poder tenir lectors amb el meu permís ha esdevingut molt important per mi.

Escriure i publicar el blog em permet realitzar-me com a escriptora i com a persona, i també s’ha revelat una teràpia excel·lent que em permet distanciar-me i mirar-me amb ironia algunes situacions feixugues de la meva vida, tot i que sembla que en els darrers cinquanta posts he perdut una miqueta aquesta ironia i que em guanya la feixuguesa.

Explicaria molt més al blog si no sapigués precisament que tinc lectors, i que no tots fan servir el que jo explico per jugar a favor meu. Sóc propensa a explicar veritat sobre mi mateixa que em fan extremadament vulnerable i el blanc perfecte perquè s’aprofitin de mi (sempre amb l’excusa d’ajudar-me i sota la disfressa d’una falsa preocupació).  Però sé que a l’hora de la veritat estic sola, sola amb la meva escriptura, sola amb la meva realitat de persona amb una malaltia mental singularíssima, i sola amb la meva vulnerabilitat que de vegades, quan se m’apreta molt i no puc expressar el mal que se’m fa, em fa comportar-me com una mala pècora.

El fet que jo sigui incapaç de reaccionar al mal que se’m fa fa que dins meu es formi una pilota enorme que quan surt a la superfície només provoca que desastres (la meva fugida a Lisboa, la ingestió de pastilles, la meva llançada al tren...). Si pogués expressar de manera normal el mal psicològic que se’m fa no seria ni la meitat de mala pècora ni estaria tan ressentida amb segons qui.

El blog m’ha ajudat moltíssim a trobar-me a mi mateixa, malgrat que no ho pugui explicar-ho tot aquí i malgrat que hi hagi qui faci servir el que hi explico per manipular-me. Encara no sóc del tot conscient del poder que tenen els altres sobre mi, però ho vaig descobrint (i no m’agrada gens descobrir-ho...).

Vull celebrar els meus primers sis anys de fer el blog amb un brindis amb la força de la que neix la poesia.

Felicitats!