La meva mare té brots psicòtics regulars. De cop, li agafa una por malaltissa que el meu pare la vol treure de casa, i ja hi som, comença a plorar i a cridar aclaparada pels seus terrors irracionals, i tot això li passa davant meu regularment des de fa temps. Aquests números els ha fet tota la vida, des que tinc ús de raó que els recordo, jo de petita angoixada sense poder plorar en un racó de la casa i ella cridant, cridant i cridant.
Quan veus a algú que davant teu crida i plora que el trauran de casa el primer que sens és una immensa angoixa perquè vulguis o no et creus el que et diu, et creus el seu terror, veus el seu patiment, i se t’encomana la por; és més fàcil acabar tu com a oient del brot psicòtic convençuda que és veritat que la trauran de casa que no pas aconseguir com a cuidadora diluir l’atac de terror.
Ella no és conscient d’haver-ho fet tota la vida, per ella cada cop que esclata és el primer cop que ho diu, el primer cop que sent terroritzadament que la volen treure de casa... aquesta vegada sí. Evidentment no és conscient del mal que ens ha fet a la meva germana i a mi entrant en aquest atacs de terror de manera regular i habitual des que érem petites.
Quan era més jove això em sobrepassava, em feia patir d’una manera que no era capaç d’expressar. De fet, mai he estat capaç d’expressar-ho d’una manera normal i l’angoixa se m’ha quedat a dintre, gelant-me el cor i sortint a la superfície d’altres maneres més sibil·lines i doloroses. Amb els anys, i en fer-me gran, he après a capejar-ho, tot i que és molt dur i angoixant, i es necessita una gran fortalesa mental per no deixar-se arrossegar per l’angoixa i el forat negre de terror que t’envolta amb l’aparició de cada nou brot.
Amb la vellesa, s’afegeixen als brots psicòtics regulars que pateix la meva mare els primers símptomes de l’alzheimer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada