divendres, 18 de juny de 2010

Els dubtes del dia

De vegades haig de plegar d’escriure el blog i desconnectar perquè el blog em pesa. El fet de saber que algú llegeix el que escric és meravellós, sí, però també és feixuc. Es com si algú estigués espiant per una finestreta de la meva ànima de la que no puc controlar exactament la obertura. Què deu pensar la gent de mi? Què deu pensar aquella persona concreta que té una vida d’èxit malgrat la crisi i que està integrada a la societat? Què deu pensar aquella persona enamorada? Què en pot pensar un immingrant sense sostre? Sé que, si veiés la reacció dels lectors quan publico cada post, el que pensen realment, escriuria diferent i intentaria llimar tot allò que no agrada o que amb el que el gruix principal dels lectors no està d’acord. Sóc així, a la vida real, intento agradar, contemporitzar, sotmetre’m. No m’agrada ser així però sóc una persona que sempre intenta evitar els conflictes i que procura donar la raó als altres, o com a mínim expressar-ho amb paraules que els altres es puguin sentir compresos. Per això sóc molt més manipulada del que jo sóc capaç de manipular a ningú. Com més ascendència té sobre mi una persona, més la raó li dono. Tot i que a mi m’agrada molt tenir raó, però sempre procuro trobar un punt d’equilibri en el que ningú es pugui sentir descontent. Evidentment, no saber el que pensen els meus lectors del que escric, o ja més directament de mi, és un gran avantatge per la meva espontaneïtat i a l’hora d’escriure per complaure’m a mi mateixa. Si veies que tal o qual tema agrada o que tal o qual manera de fer té èxit, no me n’apartaria. Si veies que hi ha algun tema que els meus lectors troben avorrit intentaria evitar-lo. Ho faria inconscientment, només pel natural desig d’agradar. Es a dir, que acabaria escrivint pels altres en comptes d’escriure per mi mateixa. És molt fàcil que a un escriptor li passi això. Per tant, desconèixer la reacció dels lectors és fonamental per ser capaç de seguir el meu propi camí. Però sé que hi ha lectors, i que, encara que jo no sàpiga la seva opinió, tenen una opinió, existeix una activitat al seu cervell que m’avalua. Encara haig d’aprendre a conviure amb això. No puc fer veure que no m’importa. A una persona tan susceptible com jo, una cosa així més aviat l’espanta. Per això m’ha passat tantes vegades que he decidit plegar veles amb el blog. M’avergonyeixo una mica de dir segons què, m’avergonyeixo de les meves pretensions, m’avergonyeixo fins i tot de pensar-me que això que faig és important. M’ha passat tantes vegades que he decidit plegar veles! Però sempre torno al lloc del crim. M’agrada molt escriure el blog, no puc pas dir que ho faci per obligació... però... no vull explicar tantes coses de mi. No vull que hi hagi gent al món que ni conec que té una opinió sobre mi i que potser sap més coses de mi que la gent del meu voltant. Sempre havia volgut ser escriptora, però per la part de manipular les paraules, no havia tingut en compte la part dels lectors... el que poden pensar els lectors... No ho acabo d’assimilar, això. Vull escriure i ser llegida, però també vull passar desapercebuda. Tot i que en principi podria semblar divertit trobar-se algú que no conec i que hagi llegit el blog, em sembla que em faria més por que goig... Fugiria cames ajudeu-me. Ja ho he fet, de fet, i em sap greu. Es que no serveixo gaire per la vida real. La part de l’escriptura que és escriptura no em representa cap problema, però la part de l’escriptura que compren la socialització de l’escriptura... Tot i que jo escric per ser llegida, es clar. Però l’ideal seria ser llegida per un xinès a la Xina! (Un xinès que llegís el català, evidentment.) Algú que és lluny i que no et pot influir a l’hora de seguir el teu propi camí. O sigui que ja ho sabeu: si no sou un xinès a la Xina que llegeix català, esteu “desconvidats” a llegir el blog... i a ficar-vos a la meva vida... o en la meva escriptura... Encara que sé que ho fareu igualment. Aviam si puc tornar a escriure amb despreocupació i sense el llast afegit del “què pensaran de mi”.

1 comentari:

lolita lagarto ha dit...

L'escriptura que commou o és interessant, és perquè el que transmet és d'una particularitat molt universal, a vegades ens fa veure coses que ens passa a tots que si no no ho veuríem, és en el moment que ho llegim que diem, era això!
Per tant tots tenim molt en comú..

A l'espai viltual som tots xinesos de pala catalana, pel tant no et pleocupis gaile..