dimarts, 22 de juny de 2010

La literatura és exposició de misèries

Pel que he pogut veure, a internet es critica bastant a un escriptor que m’agrada: Joan Margarit. (M’agrada, però em reservo l’opinió definitiva sobre els seus poemes fins d’aquí deu anys, en que em sembla que tindré més perspectiva.) Me’n recordo que una cosa que em fa frapar molt d’unes crítiques a la seva poesia que vaig llegir a la xarxa va ser que se l’acusés “d’exhibir impúdicament la seva intimitat”. Això em va frapar perquè, sobre què ha d’escriure un escriptor sinó sobre les seves coses? M’agradaria saber quina mena de literatura escriu, llegeix o pensa que es bona la persona que va fer aquesta crítica. (Segur que està empapat d’autors catalans del noucentisme, ja, ja!) De què vol que parli un escriptor? De les floretes del bocs? De temes “políticament correctes”? De coses que el facin quedar bé? Les floretes del bosc estaven bé a l’època dels trobadors, però avui en dia ja no hi queden ni floretes, al bosc... Parlar de les floretes del bosc tenia sentit quan les floretes del bosc eren una veritat per aquell qui escrivia. Per la gent del nostre temps les floretes del bosc no són una veritat... Si un escriptor no pot parlar del que li surt dels nassos... (es que li ha de sortir dels nassos!), ja podem plegar. No és el que han fet tants grans poetes des de temps immemorials, exposar impúdicament la seva intimitat? (Com a mínim la intimitat de la seva vida interior?) De que va la literatura sinó de la veritat de la persona que escriu? Del que la persona que escriu necessita exposar? Es que jo no veig que “exposar impúdicament la pròpia intimitat” sigui cap mal per un escriptor, o una cosa a criticar. Si l’escriptor té la necessitat d’explicar allò... totes les consideracions són supérflues i ningú hi pot tenir res a dir. Com a lector pots decidir si allò t’interessa o no, però a partir del moment en que el text existeix, és que necessitava existir, i si una cosa tenen de bo els textos d’en Margarit és que necessitaven existir.

Aquesta crítica em va afectar perquè jo també ho faig una mica, això “d’exposar pudorosament la meva intimitat”. He pensat moltes vegades en si això que faig és correcte, si tinc dret a exposar la intimitat d’altres persones, si això no acabarà semblant una revista del cor, on es fa espectacle de la própia intimitat. Perquè es clar, a part de que ells cobren, quina diferencia hi ha entre una famosa que explica l’últim home que l’ha deixat i jo explicant les meves desgràcies amb l’Anicet o amb el meu desencontre amb la Lara? Podríem dir que jo també exposo la meva intimitat (i la seva), i que intenti fer-ho amb qualitat literària i que no hi mercadegi no veig perquè hauria de fer la diferencia, si el fet és el mateix. Escriure, si es fa bé, ha de ser “exposar” la pròpia intimitat. Per això no les acabo de tenir totes explicant segons què. Es que hi ha coses de les que ningú no n’ha de fer res, o que hauria de poder explicar a un bon psiquiatra i que quedés entre nosaltres. Però no em puc permetre anar a un bon psiquiatra un cop per setmana i explicar-ho i que hi hagi qui s’ho llegeix és molt terapèutic i em desfoga molt. Es que jo si no pogués escriure rebentaria, literalment. Ja he “rebentat” més d’una vegada per no poder expresar-me, literalment. Per això quan veig que a un escriptor se li retreu explicar la seva intimitat, penso, si poder explicar la teva intimitat i que algú t’escolti no és una de les raons de ser escriptor, ja podem plegar.

3 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

A mi em sembla molt diferent el que tu escrius a les picabaralles de la premsa del cor, tots tenim emocions i les emocions ens fan apropar-nos i distanciar-nos amb la gent que ens envolta, esciure-ho, reflectir-ho d'una manera entenedora, sense violència, sense pretendre fer-se entendre cridant més fort sinó en trobar les paraules adients, és escriure.
No veig perquè has de sentir que ventiles intimitats al blog, per mi no és així.
A tu et llegeixo amb gust, la prems del cor ni me la miro.
En Margarit també té el meu suport.

Clarissa ha dit...

Hola Lolita!

El que passa és que quan escrivia "pessoa i la pluja" si que vaig explicar algunes intimitats sobre sentiments, però llavors ho vaig esborrar.

Gràcies per les teves paraules, però.

Clarissa ha dit...

Fins i tot em va escriure un per dir-me expressament que no volia ser amic meu per la manera com jo retratava la gent al meu blog. O sigui que aviso a qui li pugui interessar: jo hauria de dur un cartellet que poses PERILL PERILL RETRATA LA GENT AL BLOG...