dissabte, 5 de novembre de 2011

La balada trista de la vida nocturna

Anar a la disco no m’agradava, i algun dia explicaré perquè hi anava si no m’agradava gens ni mica anar-hi, ho odiava. Però, si no hagués anat mai a la discoteca ara ho idealitzaria i em pensaria que m’he perdut alguna cosa no anant-hi, com els passa a les noies de la meva edat casades i emmainadades molt joves que es pensen erròniament que han renunciat a alguna cosa per no haver tingut mai “vida nocturna”. Jo vaig sortir esporàdicament unes quantes nits de dissabte, durant un curs, quan estudiava, no es pot pas dir que hagi fet mai “vida nocturna”. No m’agradava i era part de l’autosabotatge que em feia a mi mateixa, puig que detestava sortir a les nits. He passat per “la nit” d'esquitllentes, però he intuït prou de la vida nocturna per saber que aquest món no em tira, no em tirava llavors i no em tira ara. Ara, entenc que la vida nocturna té com una mena d’aura que hi ha qui es pensa que es perd alguna cosa si no n’ha fet mai, una idea que jo penso que no és veritat. Entenc que tothom té els seus gustos i les seves prioritats en aquesta vida, i poden ser diferents de les meves i no passa res, però damunt la rutina de cada dia acostumem a idealitzar el que no hem tingut, o no tenim en aquest moment. Sentim l’anhel d’alguna cosa indefinida que no sabem què és i ens pensem que és això. Tenir crisis d’aquestes quant et vas fent gran és lo més normal del món: si tens fills i una família trobes a faltar la vida nocturna, si vas a tancar bars trobes a faltar una família i uns fills. N’hi ha que no renuncien ni a una cosa ni a l’altra, amb el conseqüent patiment dels fills; tampoc no sóc ningú per jutjar-los. El que és jo, només espero que en el futur ningú pugui tornar a obligar-me a anar a llocs que no m’agraden.