divendres, 4 de novembre de 2011

Els greixos a l’horitzó

Al llibre El detective en el supermecado és diu que el “dimoni gros” de l’alimentació moderna són els greixos. I és veritat. Quantes vegades no ens han dit que els greixos són dolents i quantes vegades no se’ns anuncien productes que pretèsament no tenen greixos (el que no diuen és si tenen o no tenen substàncies pitjors...). Per un observador poc atent podria semblar com si l’ideal de l’alimentació sana fos “ingerir zero greixos”.

Això no és exactament així. A l’escola ens van explicar que les cèl·lules del cos s’alimentaven, a grans trets, de greixos, sucres i proteïnes, però que hi ha unes cèl·lules concretes dels ulls que només es poden alimentar de greixos, que no accepten sucres o proteïnes. Jo no sóc científica i no sé si això és exactament així, però ho recordo així. Però, si això fos veritat, si aquestes cèl·lules de l’ull només acceptessin greixos, voldria dir que els greixos no són exactament el “dimoni gros”, i que l’ideal no és precisament “ingerir zero greixos”...

Els aliments són una qüestió de mesura, però, per alguna raó (segurament la necessitat judeocristiana de fer penitència) ens venen prohibicions. El greix no és bo o dolent en sí, sinó que és com tot: depèn de l’ús que en fem. No abusar dels greixos (que jo estic d’acord que s’ha de fer) no és el mateix que “ingerir zero greixos” (que com a ideal nutritiu és una bestiesa). Els aliments són una qüestió de mesura, no de prohibicions, i no hem de fer servir l’alimentació, i concretament la ingestió de greixos, com a mètode senzill i pràctic per auto-flagelar-nos i fer-nos sentir culpables. Menjar sa i amb mesura no és el mateix que no menjar.