dijous, 3 de novembre de 2011

Auto-discussió

Avui em vull discutir a mi mateixa.

Ahir vaig dir: “És la nit qui diu la veritat”. Aquesta frase no és meva, està treta d’un altre escriptor. (Potser algú se n’havia adonat, potser algú s’adona que de vegades –no gaire sovint- als meus textos intercalo frases que no són meves. Si algú se n’adona i sap d’on venen aquestes frases –cadascuna prové d’un origen diferent-, el felicito, perquè vol dir que té un bagatge de lectures superior la meu. Estic molt honorada de tenir lectors així. –Ara, dels lectors que no ho endevinen també n’estic molt honorada, només faltaria!-) Com a frase treta d’un altre escriptor que faig meva, es podria pensar que hi estic d’acord: “És la nit qui diu la veritat”.

En principi, jo em pensava que era així, que hi estava d’acord... sobre tot estava d’acord en la poesia que té la frase... però, m’ho he repensat. Com a persona que no ha sortir de nit els darrers deu anys, com a persona que ha sortit poc de nit a la seva vida, i com a persona que no “creu” en la nit, no puc anar pel món dient que penso que és la nit qui diu la veritat... La meva veritat és diferent.

Imagineu-vos una parella que es coneix en una nit boja i passen la nit junts. És la nit qui els diu la veritat de la seva relació? No, és la matinada. Després del que hagin pogut fer de nit, serà la matinada qui els dirà la veritat de la seva relació, la primera mirada en llevar-se: quan es despertin sabran si estan enamorats o si no es volen tornar a veure. Per tant, qui diu la veritat no és la nit: és la matinada. És l’alba qui diu la veritat.

Com  a persona que es lleva a trenc d’alba i que “creu” en les matinades, canvio la frase manllevada que vaig posar ahir de “és la nit qui diu la veritat” –que l’havia manllevat perquè m’havia semblat molt poètica-, per aquesta altra de collita pròpia: “és l’alba qui diu la veritat”.