Una vegada una persona em va preguntar si no em sabia greu haver renunciat a “la nit” per ser escriptora... (Més quan molts escriptors fan de la seva assiduïtat als bars de copes una part més de la imatge romàntica que volen transmetre com a escriptors: l’escriptor torturat i ple de vicis, que beu per oblidar una pena profunda que ni la nit ni l’escriptura li poden curar... Però aquí ja estaríem parlant d’escriptors homes, em sembla que hi ha poques dones escriptores que vagin a bars de copes de nit...) Malgrat això, jo no tinc consciència d’haver renunciat a res per no sortir de nit... Al contrari, me n’alegro molt de no haver de fer-ho... Com deia una veïna una mica bruixa que teníem fa anys: “A la nit tots els gats són pardus...”.
Però... és la nit qui diu la veritat. De nit, el ritme dels urbanites es suavitza i és l’hora de “confraternitzar” per excel·lència, després d’un dia dur dedicat a la feina... Renunciant a la nit també renuncio a saber moltes coses amagades sobre les persones, moltes veritats que durant el dia no es veuen o que sota el sol son d’una altra manera... La fauna oculta de la nit és una de les coses que més ha fascinat als escriptors des de temps immemorials... molts han tret precisament d’aquestes experiències nocturnes el seu material d’escriptura...(Ara, sortir de casa buscant “material d’escriptura”, sigui de dia o de nit, no és la mena de cosa que jo faci com a escriptora... encara que sempre observi el món com una escriptora.)
Però, independentment de l’experiència que pugui tenir de la vida nocturna, no hi ha res com despertar-se de bon matí amb les piles carregades de vitalitat prest per començar a fer allò que t’apassiona... Tinc la teoria que només busques quelcom més en la nit si durant el dia no tens una vida satisfactòria. Si durant el dia fas el que t’agrada, no et reca anar a dormir d’hora i renunciar als divertiments nocturns... La missió d’una vida nocturna esbojarrada, amb molta droga i beguda, és compensar els desaires del dia, però si ja has tingut un dia bo, no cal buscar res més... Ara, aquesta és una teoria molt personal i entenc que hi hagi qui no hi estigui d’acord.
En resum, faig això tan avorrit de renunciar a la nit no perquè ningú m’ho imposi o per raons morals, sinó perquè he arribat a la conclusió que aquesta és la manera d’esprèmer més bé la meva capacitat per llegir i escriure. Està pendent d’una vida nocturna gaire activa em dispersaria.
Una cosa que de vegades oblido és que a la gent li costa molt menys comprendre que siguis una borratxina que surt cada nit que no pas que et quedis sempre a casa, sobre tot a llocs com el que jo visc, en que els horitzons de la gent són tan limitats, i a la gent els sembla que si ets jove i no surts i no vas a discoteques o a bars de copes estàs RENUNCIANT A UNA PART FONAMENTAL DE L’EXISTÈNCIA (!), i si no surts els fas pena o fins i tot riure. Per mi no és així de cap de les maneres, per però ja fa temps que he renunciat a fer-ho comprendre a ningú... M’estimo més quedar-me a casa a llegir, i això ho haig d’amagar més que no pas si sortís a drogar-me cada nit, perquè es compren molt menys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada