L’obligació d’escapar-nos

Pel que es veu, ara ve setmana santa, i això vol dir que hi haurà molta gent que marxarà de viatge. Jo mai he anat de viatge per setmana santa. Ni tampoc per nadal o a l’estiu. Simplement, no vaig de viatge. Primer de tot és una qüestió de pressupost: els que aguanten financerament la meva vida no consideren que anar de viatge sigui una de les meves necessitats bàsiques, i per tant l’aixeta és tancada per aquest cantó. Només faltaria que, a més de viure del cuento, m’haguessin de finançar les escapadetes! Les necessitats bàsiques i prou, i encara gràcies. Ens fan creure que som lliures per anar on volem, però si no tenim diners no podem anar enlloc, i per obtenir diners hem de ser competitius dins les regles del sistema. Per tant, només tenim la possibilitat de ser lliures per anar on volguem un cop hem obeït. Bonica llibertat. Sí, sí, però es prou per la majoria. Alguna cosa tenen les escapadetes aquí i allà que això sigui el que la gent més busqui a la xarxa, vull dir els que no busquen allò que tots sabem. Viatjar, i a més bé de preu. Com si ningú sabés que per viatjar i passar-t’ho bé de debò (vull dir sense passar incomoditats) has d’estar disposat a deixar-t’hi una pasta. Vull dir que per estalviar, ja estalvio a casa. Si mai marxés a algun lloc m’agradaria anar-hi a l’engròs. Viatjar “a lo pobre” només es pot fer si ets molt jove i no et fan por les puces. Amb l’edat, tots ens tornem estranyament addictes a allò que és més confortable. Aquest és el primer punt, la qüestió econòmica. Però n’hi ha un altre no gens menyspreable: la companyia amb qui es fa el viatge. En un viatge normalment una incomoditat o altre s’ha de patir, i anar a patir incomoditats només pot ser divertit amb la companyia adequada. També es pot viatjar sola, es clar, però jo no tinc ni el temperament ni la capacitat per fer-ho. Sé que per marxar lluny necessitaria algú en qui recolzar-me. No m’agrada que sigui així, però és així. Lo maco del viatge és tenir amb qui compartir-lo. No és on vas, sinó amb qui hi vas. Doncs segon inconvenient: no tinc ningú amb qui anar a passar incomoditats pogués ser divertit. Una altra bona raó per quedar-se a casa i per no lluitar per aconseguir “finançament” per emprendre una aventura viatgera. Hi ha a més altres raons, però em quedaré amb aquestes dues que em sembla que són les principals i que tothom pot entendre sense gaire esforç. Doncs no, no me n’aniré de viatge aquesta setmana santa. I ni ganes, tu.