diumenge, 28 de març del 2010

Imbecil·litat col·lectiva

Ahir, mentre es feia “l’hora del planeta”, aquesta acció absurda que consistia en apagar tots els aparells elèctrics, jo vaig encendre tots els llums de la casa, la radio a totes les habitacions, la tele, l’assecador, el microones, el mini-pimer, el forn, la vitroceràmica, la màquina de fer pa, la maquineta d’afaitar i el carregador del mòbil. A més, em vaig menjar un bistec. (Per allò de que el bestiar boví contamina tant i tant.) Quan va haver acabat “l’hora” vaig tornar a gastar l’energia de sempre: exactament el mateix que van fer tots aquells que van apagar els llums i els aparells. Quina casualitat, no? (Només que ells se sentien “bones persones”, i jo em sentia el que és un ésser humà sense poder-ho evitar: un animal depredador que modifica el medi per sobreviure. Podríem tornar a les coves... allò sí que era ecològic!) Representa que durant aquesta hora havíem de “reflexionar” (com aquell qui es confessa) sobre què podem fer cadascú per salvar el planeta... A mi no em cal guardar una hora especial per fer això, i us asseguro que les conclusions a què arribo no s’assemblen gens ni mica a la necessitat de fer una hora de “dejuni”. Per què és això: aquesta acció és una penitència dins un món de mentalitat judeo-cristiana. En aquest cas, ens fan demanar perdó per existir. Imbecil·litats col·lectives a mi!

(Puntualització: la meitat dels aparells elèctrics citats no els tinc, es tracta d’un recurs literari... però si els tingués, fequis que els hauria engegat!)