La minoria més important

I vostres em direu... per què consideres tan important que algú pugui intentar condicionar les lectures dels happy few? Quina importància té això? El que diré ara no és una resposta racional i científica a aquesta pregunta, més aviat és una intuïció fruit d’anys de treure el nas pel món dels llibres: els happy few són els qui decideixen quins llibres són els clàssics. Un professor universitari va dir: els clàssics ho són perquè els professors universitaris de literatura decideixen quins llibres són els bons, decideixen el cànon. Això té una part de veritat, però no del tot: és al revés. El que fa que Madame Bobary sigui encara llegit avui en dia no és que un professor universitari digui que és un clàssic i que s’ha de llegir. El que fa de Madame Bobary un llibre llegit avui en dia és que el que diu aquest llibre encara té interès per una minoria de gent, una minoria que s’ho van dient els uns als altres. (Així, els consells de Harold Bloom sobre què hem de llegir tindrien valor, no perquè és professor universitari, sinó perquè és un membre insigne dels happy few parlant als altres amants de la lectura.) Aquest mateix professor del que he parlat abans deia: “es desesperant, d’exemplars de Madame Bobary només se’n van vendre tres en tot l’any passat.” Jo dic: no cal vendre’n més exemplars en un any perquè Madame Bobary sigui un clàssic. Són tres exemplars en un any, potser sí... però són tres exemplars cada any durant dos-cents anys... així es construeix un clàssic, amb un degoteig d’interès petit i constant. El Quijote, Guerra i Pau, A la recerca del temps perdut... són clàssics perquè encara hi ha una minoria disposada a llegir-los i a gaudir-ne com una cosa viva (entre ells alguns professors universitaris de literatura) i aquesta cosa viva encara té validesa per ser llegida avui en dia, i si el professor universitari diu que el llibre és bo és perquè passa això, i no que el llibre és bo perquè ho diu un professor universitari. Potser aquest llibres només aconseguiran tres lectors cada any, però això passarà durant cent anys seguits, o dos-cents, o tres-cents anys. (O més...)

Són els happy few, aquesta feliç minoria de lectors selectes – minoria molt minoritària però molt i molt feliç-, qui, amb el seu interès espontani i apasionat per aquests llibres, dient-s’ho els uns als altres, perquè aquest llibres els diuen alguna cosa ara, els que fan que aquest llibres encara siguin llegits: no dic momificats dins el cànon dels professors, dic llegits realment com una cosa amb un interès actual. Y això passa encara que aquest interès actual que tenen aquest llibres només sigui capaç d’apreciar-lo poquíssima gent en un any... però, si tota aquesta poquíssima gent s’hi interessa constantment durant molts anys... així apareix el clàssic.