Frikisme poètic

L’altre dia vaig dir en veu alta: “fa poc he descobert que al youtube hi ha poemes recitats”, i va mancar poc perquè la persona a qui ho vaig dir esclatés a riallades... Suposo que per dir una cosa així s’ha de mesurar una mica el context en què es diu, o, simplement, mantenir-ho en secret.

També m’agradaria dir que si m’emociona el fet que al youtube hi hagi poemes recitats no és només pel fet poètic en si, sinó per la possibilitat gairebé il·limitada que això suposa de practicar la pronunciació en altres idiomes, sobretot en anglès. (Ara que he confessat que ho faig servir per una cosa útil i pràctica, suposo que la intensitat de la riallada baixarà...)

Suposo que la poesia no és una cosa de la que quedi bé parlar-ne quan estàs amb altra gent si no vols semblar una bleda assolellada. Sóc conscient que per les persones que tenen una gran vida social, llegir poesia no significa gaire res més que “aquella cosa tan avorrida que no m’interessa gens ni mica”. I que, a més, el seu instint d’encaixar en el grup fa que se’n riguin. En sóc conscient. Queda més bé dir que ets poeta, encara que siguis un poeta dolent com el tabac de picar, que no pas dir que ets lectora de poesia... Em sembla que miraré de no explicar-ho gaire, que llegeixo poesia. No era conscient que emocionar-se amb un poema fos una cosa tan friki. Ho dic al blog i aquí no ens sent ningú, no tinc la sensació de ser friki. Però creuar les portes i enfrontar-se a la consideració super-minoritària que té a la poesia com a material de lectura al món real és tota una altra cosa... Sempre he sabut que era una mica bleda, però veure-ho constatat no m’agrada pas gaire. A més, si a mi un noi de la meva edat em digués que es lector de poesia em pensaria que té algun problema. Jo tinc algun problema.

Quan tens una gran vida social no necessites la poesia. Però, quan t’estàs sola a l’habitació i no tens ningú amb qui parlar... Doncs... la poesia es una gran cosa; fa molt de favor... Ajuda a empenyer les vetllades. A més, estic segura que hi ha persones que es dediquen a coses molt més rares quan es queden sols.