diumenge, 5 de juny de 2011

Més sobre les paranoies

Reconec que potser hi ha alguna altra explicació al misteri de la mancança repetida de les ampolles de xampú, a part de que els veïns ens tenen mania. Quina podria ser aquesta explicació, ja seria més complicat d’escatir, però en una estat mental normal puc concedir el benefici del dubte. M’aconselleu anar-hi i preguntar-los-hi directament si els xampuns falten perquè és una indirecta? No podria ser una mica violent? En tot cas, per problemes de logística haig d’anar a aquesta botiga per força, o sigui que si fos veritat la paranoia de que no volen que hi vagi més ja hauria begut oli.

Però, us imagineu despertar-vos cada dia a la mateixa casa que algú que està convençut que quan va a les botigues li llancen indirectes perquè no hi vagi més? ¿Viure amb algú que està convençut que, a les botigues, quan fa poc que hi va, tothom li somriu, però quan fa un temps que hi compra, per alguna raó desconeguda, (no sap si hi ha algú que està en contra seva que els hi va a dir alguna cosa), li comencen a fer mala cara i ha d’anar a tornar a  començar en una altra botiga?  I això li passa sempre... Evidentment una vida així no és un llit de roses, més aviat és clavar-se les espines una vegada i una altra...

Sé que vosaltres sou “normals” i no compreneu el que és viure la mania persecutòria. Jo, literariament, el que és això només ho vist plasmat a el Procés, de Kafka. La mania persecutòria és com tenir un procés obert en que tothom et jutja i et condemna i et fa mala cara i no saps perquè. Un professor de literatura em va dir que l’obra de Kafka no té res a veure amb paranoies, però estic concençuda que ell no ho veu perquè no n’ha patit mai. Per una persona que n’haig patit, una obra com el Procés, fins i tot una obra com La transformació, la de l’escarbat, són metàfores perfectes del que passa pel cap d’una persona amb aquesta malaltia. I reivindico que l’obra de Kafka es pugui llegir a més d’un nivell, a un nivell fantàstic, a un nivell de fàstic davant la burocràcia, que és com diuen els professors de literatura que s’ha de llegir, o a aquest altre nivell, potser més profund i angoixant, potser no evident, però que per algú que ho hagi viscut és molt clar. O és que vosaltres us penseu que algú que escriu uns llibres com aquests és gaire normal? I reconec que una explicació com aquesta fa por, fins i tot als professors de literatura. Tot el que sigui parlar a de paranoies a la gent normal sempre els fa molta por.