dilluns, 6 de juny de 2011

El problema de la mort

Un dels problemes amb la nostra pròpia mort, excepte en el cas de desig de suïcidi, és que ens ho agafem com a una cosa personal; en el moment d’enfrontar-nos-hi, ens sembla que és una cosa que només ens passa a nosaltres; com que és una cosa que hem de fer sols indefectiblement, ens sembla que és injust que ens passi precisament a nosaltres precisament en aquell moment: “vull morir-me, però encara no...”

Però, una cosa per la que ha passat i passarà TOTHOM fins a la fi dels temps... pot ser tan difícil? Vull dir que hi ha tantes persones que han mort abans que nosaltres... Tothom, de fet. Això sol ja hauria de ser com una mena de coixí contra la por, no hi pot haver res més natural. (Tot i que la por animal envers la mort també és perfectament natural.) Imagineu-vos el càstig que representaria una vida eterna carregada de xacres... Si hem pogut fer el que havíem vingut a fer en aquesta vida, si hem tingut una vida en la que hem estimat i ens han estimat, si som capaços de sentir que hem aprofitat el temps i que hem viscut de debò i que el nostre temps s’ha complert, una cosa per la que passa tothom no pot ser tan difícil...

La gent no té por de morir-se: la gent té por de no haver viscut. I el bombardeig dels mitjans de comunicació no ens ajuda gaire a viure de debò i a acceptar que algun dia el nostre temps s’acabarà com a una cosa natural. Arribarà l’hora de morir-nos i ens adonarem que se’ns ha escolat mitja vida pel desguàs mirant la tele... Els mitjans de comunicació de masses estan d’esquena  a les veritats de la vida, tot i que ens manipulen segons aquestes veritats. Mirar la tele no et prepara per afrontar la mort amb serenitat, en canvi llegir, conversar, somniar... dedicar temps a la vida interior sí que ho fa.

Tothom mor. Morir-se no pot ser tan difícil.