dimecres, 19 de gener del 2011

Conduir una vida

Sabeu què m’he fixat? Que, les noies de la meva edat que estan casades i emmainadades troben a faltar “alguna cosa” (alguna cosa com ara la “vida nocturna”); senten que s’han perdut alguna cosa, que han renunciat alguna cosa per casar-se i tenir fills. D’altres, potser ja més grans, no és la vida nocturna el que enyoren, sinó que senten que per culpa de tenir cura de la seva família no s’han realitzat. Família, que, tot sigui dit de passada, tenen perquè volen; ningú els ha obligat a tenir una família. Empès potser sí, però obligat, no. En canvi, les noies de la meva edat que no tenen ni marit ni fills senten el pes del rellotge biològic i voldrien precisament no tenir tanta vida nocturna ni tanta realització i més responsabilitats... Les que tenen compromisos voldrien llibertat i les que són lliures voldrien compromisos... Es ben bé que la capacitat de les femelles humanes per estar insatisfetes és una cosa digna de ser estudiada... De totes maneres, no totes les noies de la meva edat que conec estan insatisfetes: les es van parar a pensar al seu moment per si mateixes què volien realment i ho tenen o estan en camí de tenir-ho són molt felices. Però hi ha poca gent que es pari a pensar en el que realment vol i que no es deixi endur per les pressions i per “el que toca”. Així, també tinc noticia de mares satisfetes i solteres realitzades satisfetes... El grau de satisfacció depèn molt de qui porta el timó d’aquella vida, si és la persona mateixa que la viu o són els altres...