Saber que no em llegeix gaire ningú en el fons és un consol... Em moriria de vergonya si sabés que faig gaire el ridícul...
Jo sempre he pensat que, si publico el blog, és perquè és un servei gratuït (o ho era quan vaig començar). Sempre havia pensat que si hagués de pagar per publicar els meus escrits escriuria igual, però no els publicaria. Però quan dic i penso això no tinc en compte que publicar un blog és un fet terriblement addictiu, i que hi ha gent més vulnerable que d’altres a cada tipus d’addicció, i precisament a l’addicció de publicar cada dia un petit escrit propi, jo, que escric des de fa molts anys, hi sóc molt vulnerable. Si algú m’hagués avisat que això era tant addictiu potser ni hauria començat... però es clar, llavors no se sabia... (Això algú ho hauria d’estudiar...) No dic que això hagi de ser igual per tothom. Sé que hi ha gent que no són vulnerables al cuquet de publicar cada dia, i gent que han tingut blog que ho ha acabat deixant i que no ha passat res. Però és que jo m’adono que no ho puc deixar!
O que hi patiria molt si alguna circumstància externa no em permetés continuar publicant el blog regularment. O sigui que la del blog és una altra addicció que tinc i que es ve a sumar a la ja a bastament coneguda per vosaltres que és la meva addicció a comprar-me llibres. O sigui que publicar el blog i comprar-me algun llibre de tant en tant són coses que haig de fer per força si vull estar bé, o ja no bé, sinó normal, ser jo mateixa amb alegria.
Quan he estat un temps sense publicar al blog o sense comprar-me llibres em surt la mala llet, el mal caràcter, i em converteixo en una persona detestable, i coses que normalment no m’afecten i que aguanto com si sentís ploure, quan estic en aquest estat de “carència” de les meves addiccions em fan saltar. Mai no deixo anar la meva mala llet de manera gratuïta, però, sempre és responent a una provocació. Normalment són coses que pateixo i aguanto habitualment en silenci, i que no em costa res empassar-me, tot i que se’m van quedant a dins. Però que quan estic en un estat d’inquietud no les aguanto tan fàcilment i em fan treure la mala llet. O sigui que necessito publicar el blog per estar de bon humor, per pèndrem els xàfecs en broma, per estar en un estat “normal” i alegre i aguantar sense queixar-me tot el que he d’aguantar cada dia vivint en una família en que hi ha tant gent (jo inclosa) que té una malaltia mental. Però m’agradaria aclarir que si no se’m crida o se’m fa alguna cosa jo no crido, i normalment aguanto moltes coses sense cridar o sense donar cap resposta humana. Només que quan estic en estat de carència de l’addició salto i crido per coses que normalment no em fan saltar, i no em puc aguantar tant.
En sentir els crits, estic segur que els veïns es pensen que casa meu és un camp de batalla, i ves a saber què fan córrer...
Em sembla que, per prevenir, hauré de procurar d’anar publicant el blog regularment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada