diumenge, 24 de juliol de 2011

Que bonic que seria morir-se...

Que bonic seria morir-se...
Que bonic seria morir-se un diumenge a la tarda, a l’hora de la migdiada, després d’haver-te regalat un bon arròs del diumenge...
Que bonic seria deixar-se morir mentre dormiteges, i sentir que mai més, mai més sentiràs a ningú que el critica, mai més sentiràs a ningú que et manipula, mai més et sentiràs exclosa del vincle que uneix als altres entre ells...
Que bonic seria morir-se i sentir que mai més ningú el farà patir...
Que bonic seria sentir que el patiment s’ha acabat per sempre...

... però... i si no s’acaba tot amb la mort? I si la mort no és la fi del patiment? Això sí que seria una mala jugada!