dimecres, 13 de juliol del 2011

Context adeqüat

Quan, als 20 anys, vaig començar a pensar en ensenyar el que escrivia, em vaig trobar amb un problema que llavors em va semblar irresoluble.

Estava acostumada que quan parlava de vegades deia frases espontànies que feien riure a la gent, que xocaven en un context molt planer i popular. I em feia por que, aquesta mena de frases, traslladades a l’escriptura, també fessin riure.

El problema que tenia era com crear un context per poder dir coses profundes sense que quedessin fora de context ni semblessin pedants ni fessin riure.

En el motlle d’una novel·la això no era capaç d’encabir-ho (vaig provar d’escriure’n una), i vaig passar molts anys pensant que el problema no tenia solució. Ara, amb el blog, i després de molt temps de no pensar-hi, sembla que la cosa s’ha resolt una mica, tot i que no tinc clar que moltes de les coses que escric no facin riure, sobretot a aquesta gent tan “normals” i tan segurs d’ells mateixos. Es a dir, no tinc clar que el meu blog no faci riure a la “sabiesa popular”. Però com a mínim sento que tinc el context adequat per dir tot el que vull dir, encara que sigui una mica... no diré profund, perquè tampoc puc pretendre grans volades intel·lectuals en un simple blog, però bé, vull dir encara que sigui la mena de cosa que no pugui interessar a ningú.

O sigui que aquest context del blog és una gran troballa per la meva escriptura.