dimarts, 4 d’agost de 2015

L’espectacle del drama

Escolto per la ràdio la noticia d’un drama humà, un dels molts desastres humanitaris que es permeten al nostre món. Em sento esfereïda, però no vull fer el típic post sobre la maldat del món, la mesquinesa de la vida, la iquínia de les persones... La mala literatura està plena de sentiments nobles, i només amb sentiments nobles no s’arregla res. I, a més, què hi podria fer, jo? Es fa com tothom, es mira cap a un altre cantó, i ja està.

Un ciutadà europeu que escolta una noticia com aquesta (que se la troba entre les llesques del seu esmorzar), es pot sentir esfereït, però continua amb les seves vacances... per dinar l’espera una paella i... Mentre passa tot això a pocs quilometres; i tampoc hi podria fer res.

Es poden tenir els sentiments nobles que es vulguin, però el món continua igual, les crisis humanitàries continuen igual, i continuem incapaços de fer-hi res.

* * *

Una vegada algú va dir que l’única manera de fer un món millor és fer allò que realment ens agrada...

Tan de bo fos veritat, i només llegint i escrivint es pogués fer de debò un món millor...

I això sense voler ser una escriptora compromesa, figura que admiro molt, però que em faria por ser. (Hi ha països en els que ser un escriptor compromès és xungu). I, encara, és dur dir això, però la majoria d’escriptors als que admiro (com a escriptors), no ho eren pas, d’escriptors compromesos... més aviat... en fi.

Admiro molt la valentia de tot aquell/a qui es compromet amb una causa justa en la que creu, però jo vull ser escriptora abans d’estar compromesa amb cap causa, per justa que sigui. Vull estar compromesa amb l’escriptura mateixa. No seria sincera si no reconegués el meu egoisme en això, egoisme que arriba més enllà de qualsevol causa noble. A més, sent una mestressa de casa, què es pot dir a tots aquests del poder que per vergonya de tots permeten tantes coses?

No sé si l’escriptura a seques, l’escriptura no compromesa,  pot ajudar a fer un món millor, però a mi m’ajuda molt. No escric per a lluitar per a un objectiu, sinó per a l’expressió, per a l’escriptura mateixa, i per a la minúscula lluita personal d’aixecar-me cada matí.

Que ara existeixin els blogs i això surti a la llum és casual: vaig estar molts anys escrivint només per a mi mateixa. Quan escrivia per a  mi mateixa no m’hi esperava ningú, a al capdavall de la meva escriptura. Ara, al blog, mi espera tothom i continua sense esperar-m’hi ningú al mateix temps.

Tan de bo no calgués escriure sobre la maldat, la mesquinesa, la iquínia... I encara que em corsequin uns sentiments nobles completament inútils davant aquestes catàstrofes que afecten èssers humans, la realitat és una altra cosa, i només amb sentiments nobles no es va enlloc ni s’arregla res.


I sé perfectament, encara que em dolgui, que per escriure una cosa bona de debò, algú que escriu s’ha de saber desprendre d’escriure només amb els seus sentiments nobles, perquè un ésser humà pot ser bé, però també por ser mal, i es necessita el pitjor d’un mateix per aconseguir el millor. Lluitar per aconseguir una  imatge justa del món (el que ha de fer tot aquell qui escriu) és molt complex, i no és el mateix que lluitar per aconseguir un món més just. Encara que siguin coses que s’assemblin i que de vegades es confonguin, hi ha entre elles una diferència subtil.