dimarts, 25 d’agost de 2015

Bla bla bla

Una cosa que s’aprèn llegint els Assaigs de Montaigne és què, si es fa amb gràcia, és possible parlar interminablement d’un mateix, i no caure en la impertinència. Aquest senyor estava sol i parlava de si mateix, simplement.

Parlar només d’un mateix, si es fa en alguna circumstància social, podria semblar de mala educació, fins i tot podria semblar d’una incontinència verbal imperdonable. No s’aconsella acaparar tota l’atenció tota l’estona ni fer-se pesat explicant batalletes en les circumstàncies socials.

En canvi, escrivint es recomana escriure només d’allò que es coneix.... i, podem conèixer sincerament alguna cosa que no siguem nosaltres mateixos?

Les persones que no tenim a ningú que ens escolti atentament i tot el temps que ens calgui, però que no sabem passar sense parlar interminablement de nosaltres mateixos, doncs escrivim. Una reacció ben natural, per altra banda, davant la natural indiferència del món.

Els pesats sense auditori, aquests, som els què escrivim. I res més natural que parlar interminablement de nosaltres mateixos en la nostra escriptura. I si això s’aconsegueix fer amb certa gràcia o no, aquestes ja serien figues d’un altre paner...

* * *


A mi, parlar de mi mateixa és una cosa que m’encanta. Però no sempre tinc auditori... o simplement qui m’escolti. L’escriptura primer, i el blog després, m’han vingut a salvar... Ja puc parlar interminablement de mi mateixa... i tenir qui s’ho llegeixi. (O això espero, com a mínim). I, reconeixem-ho... parlar d’un mateix és el gran esport.