dijous, 27 d’agost de 2015

La memòria dels posts

Una cosa que trobo curiosa és que les coses que em van fer patir quan era més jove, les recordo perfectament, les tinc clavades. (Sobretot les coses referents a la meva relació amb els altres que, fos per la malaltia, fos per la realitat, em van fer patir tant). En canvi, des dels trenta anys més o menys que vaig començar el blog, amb prou feines en recordo res, del blog.

Els posts hi són, aquí s’ha escrit, però amb prou feines recordo que m’hagin produït cap record dolorós –tot i que sí algun que altre sobresalt-, però tampoc els recordo gaire, els sobresalts; no hi ha cap record d’aquells “clavats”, o poquíssims.

Crec que una part de l’explicació és que per escriure i publicar el blog no em cal sortir de casa ni relacionar-me amb els altres, que és el què sempre m’ha fet patir més.

* * *

Però és curiós això de la memòria, com n’arriba a ser de selectiva, com recorda unes coses i n’obvia d’altres... Qui decideix què recordarem, i què no? Nosaltres? L’inconscient?

També s’ha de dir que em penso que quan som més joves ens ho agafem tot més a la valenta, i les coses ens afecten més i les sentim més. Amb els anys i l’experiència s’aprèn a relativitzar segons quins dolors, i ja no es recorda tot tant.

* * *

El blog ha estat una cosa importantíssima per a mi: una via de comunicació, una via de realització, una via d’expressió... He escrit molt i m’ha agradat molt escriure-ho, però...

... és un murmuri...

... un oreig entre les canyes...

... és com si no existís a la realitat, encara que de vegades és com si estigués cridant dins el meu cap...

* * *

No sóc conscient d’haver-hi dedicat tant temps, ni que això sigui tan principal a la meva vida, ni res... Normalment, del blog mai en parlo amb ningú “real”...

Recordo el contingut de molts posts, però no tinc records de la vivència d’haver escrit cada post en concret...

La memòria dels posts és com si no existís...

* * *

Escriure el blog és per mi una mica com la respiració... No ens n’adonem, que respirem... Però respirem, i això ens manté vius...

El blog hi és...

...però és com una exhalació...

... és com si no existís...


... i no recordo el moment d’haver escrit; simplement es veu que he escrit.

4 comentaris:

Elfreelang ha dit...

potser per que quan escrivim i més si ho fem teclejant i no a mà és com si ens distanciéssim una mica de nosaltres ....no hi ha vivencia com si diguéssim si no hi ha la vivencia la memòria es dilueix ....escriure expressar-se sempre és bo .....veus el blog et fa un gran servei ... i a mi el meu també ....

Clarissa ha dit...

potser tens raó, Elvira, amb això del teclat...

i tant! l'expressió sempre va bé!

Clarissa ha dit...

de totes maneres, si un post és una mica complicat, jo faig primer un esborrany a mà

Elfreelang ha dit...

jo molt molt poques vegades ho faig , escric directament al blog ....