dimarts, 17 de novembre de 2009

Trampes amb el llenguatge

Passa una cosa curiosa amb el llenguatge, concretament amb les paraules “persona” i “humà”. Quan diem que algú és “persona”, volem dir que és “bona persona”. Quan diem que algú és “humà”, volem dir que té les millors qualitats que pot tenir un ésser humà. Algú que treballa en una ONG ajudant als pobres és molt “humà”, per exemple. Algú que compren una dificultat per la que passa una altra persona també és considerat molt “humà”. Quan diem que un comportament o una actitud són “humanes”, volem dir que no fan mal a ningú excepte potser a la persona que les duu a terme, com per exemple, beure i no poder deixar-ho, fumar i no poder deixar-ho, enamorar-nos d’algú que sabem que no ens convé i no poder deixar-ho. Tot això, que no implica en principi fer mal als altres, sinó a nosaltres mateixos, també es considera molt humà. Les debilitats. Allò curiós és que matar, atracar, violar, torturar, extorquir... també són actituds completament humanes... i en canvi, es consideren “inhumanes”... No sé, però em sembla que les persones tenim una concepció un pèl massa idealista del que significa ser “persona”, ser “humà”... quan permetem que en aquestes paraules llueixin només les accepcions positives. O això, o ens encanta enganyar-nos a nosaltres mateixos.

1 comentari:

Elvira FR ha dit...

En general fem un ús o mal ús de les paraules i els atribuim significats que no corresponen...has fet una bona reflexió..humà simplement hauria de significar pertanyent a la classe humana, sense cap més connotació...ni positiva ni negativa. Persona per etimologia del grec vol dir màscara més o menys...o sigui que ser una person és haver de portar una o una altra màscara...bé el tema donaria per moolt i tu jas ho has plantejat prou bé..