dilluns, 16 de novembre de 2009

Enke

La mort del en altre temps porter blau-grana m’ha impressionat. Però el que m’ha impressionat més és la mà de gent que ha anat al seu enterrament. Suposo que es fàcil cridar “corre-m’hi tots” quan ja és massa tard... Els futbolistes cobren uns sous molt alts, tenen molts privilegis, però també estan sotmesos a una gran pressió. No tots són capaços d’afrontar-ho. Sempre hi ha un petit percentatge de gent que es suïcida, en totes les professions, no només entre els esportistes d’èlit; hi ha gent que es suïcida en totes les societats humanes, i sobretot, en la competitiva societat occidental que predomina actualment. Es molt fàcil posar el crit al cel, entonar càntics de desesperació, però en realitat ningú canviarà perquè això deixi de ser així. La gent i el món continuaran girant amb el tarannà de sempre; el món és com és, i la gent (poca gent, els més valents) continuarà desertant perquè no ho pot acceptar. Se’ns omple el cap amb que la vida és un do, que és irrepetible, que la nostra vida és el més important que tenim... Però això continua sent la selva: o menges o ets menjat. M’estranya que no hagi sortir cap ecologista dient: mira, un que tria no contaminar més, un que tria no competir més per l’aliment, l’energia i l’amor, ens ho deixa tot pels altres, perquè ens puguem continuar pressionant, esprement i amargant la vida els uns als altres: li hauríem de fer un monument. Ja ho sé, ningú dirà això. Representa que som persones... Però, envoltat de persones en l’accepció que sempre li volem donar a aquesta paraula, a Enke no li hagués calgut fer això.