dijous, 19 de novembre de 2009

La noia que sempre havia volgut ser novel·lista

He començat a llegir el llibre Tres maestros, de Stefan Zweig. He llegit el primer tros, el dedicat a Balzac. Mare meva, com encomana la passió per Balzac! Una cosa que m’ha sorprès: diu que Balzac va introduir “els diners” a la novel·la. Fins llavors, havien estat molts els personatges novel·lescos que pertanyien a la noblesa que vivien de renda i no sabien el que valien les coses. Em sembla que vol dir això. En introduir a l’home comú a les novel·les, també hi introdueix la seva percepció dels diners com a element d’intercanvi. I objecte de cobdicia. Diu que els historiadors llegeixen les seves novel·les per saber què menjava la gent en aquella època, o quan valia un determinat producte. Ell només reflectia la realitat tal i com ell la coneixia, i segons Zweig tenia un sisè sentit per saber què valia cada cosa, sentit que sens dubte se li havia afinat sota el pes del deute enorme que va contraure. Ja em va agradar Balzac en el llibre que en vaig llegir, Ferragus, tot i que diu que no és dels millors que té, però com que no llegeixo gaires novel·les havia aparcat continuar amb la lectura. Després de llegir això, potser valdria la pena posar-s’hi. El que m’atrau és aquesta qualitat que representa que té de saber retratar la gent (els homes) “tal i com son”, amb les seves mesquineses, sobretot els homes afectats per les mesquineses de les dones – sobretot les mesquineses d’aquests homes. Això m’atrau però al mateix temps em repèl una mica. No tinc ganes de llegir misèries, de veure com estafen a un pobre home, de veure com algú s’arruïna. El flux i reflux de la vida. Per flux i reflux ja en tinc prou amb la meva, de vida, i amb intentar lidiar amb les persones “humanes” tan bé com puc. No vull veure com pateix cap personatge. I entre aquestes dues opcions em balancejo: per una banda, curiositat per llegir a Balzac perquè “està tant bé”, i estic segura que m’ajudaria a saber coses de les persones. Sí, sí, encara que sigui ficció. Perquè hi ha tants ficcionadors actuals que no ho entenen això? Per l’altra, mandra perquè estic saturada de “saber coses” sobre les persones... tot són misèries. Als vint anys m’hagués llançat sobre Balzac d’haver tingut consciència que existia. Als trenta... em fa basarda llegir més misèries. I això també es pot aplicar a Dickens (del que vaig devorar literalment Grans esperances) i a Dostoievski (del que vaig haver de deixar Crim i càstig). Encara no he llegit els trossos que Zweig els dedica, però estic segura que també encomana el mateix l’entusiasme per ells. Per un moment me’l deixo encomanar però... quan m’ho repenso... quan sóc sincera amb mi mateixa... sóc conscient que l’etapa de la meva vida dedicada a llegir les misèries dels altres s’ha acabat. Potser això vol dir que m’he tornat insensible i mala persona, no ho sé pas. Potser fins i tot misantropa. Bueno, pel cas, que com a lectora amb unes certes pretensions penso que hauria de llegir alguns d’aquests llibres... però que el meu jo real ara en aquests moments demanda un altre tipus de lectures... lectures que no em facin patir. Per casa en tinc uns quants, de llibres d’aquest autors, no gaires, però un parell o tres, llibres que no vull tenir sense haver-los llegit. Potser més endavant... Queda esbossat...

Segurament hi ha a qui li semblo absurda amb aquest pensar que tinc la obligació de llegir segons què. Bé, aviam, jo volia ser novel·lista, representa que una mica d’obligació de llegir els clàssics de la novel·la la tinc, o no? Però es clar, si ja no m’agrada llegir novel·les (perquè no? m’he fet vella? quin significat psicològic profund té això?) no puc pretendre encara que escriuré una novel·la... Tota la vida pensant que volia ser novel·lista i ara resulta que, a més de no poder crear “ficció”, no m’interessen les novel·les... en fi. Que encara me n’haig de fer a la idea, que no serè novel·lista. Em costa una mica. M’haig de resituar en aquesta nova concepció de mi mateixa i decidir “que vull escriure quan sigui gran”. Escriptora, sí, però... de quina mena d’escrits? Si el setanta per cent del que he escrit en aquest darrers deu anys no ha estat mai a l’ordinador i ho cremat religiosament... Han quedat les escorrialles, i amb quatre escorrialles no es va enlloc. No sé si hagués pogut anar enlloc amb allò que havia escrit, però tenia clar que amb “allò” no volia anar enlloc. Tot i que a algunes de els persones que m’he trobat durant aquest deu anys els hagués encantat llegir segons què... No, no, i ara, ni pensar-ho en haver-los-ho donat a llegir. Eren papers privats. Conclusió? Que tinc una certa tendència a escriure per mi mateixa, per desfogar-me, sense pensar gaire en la possible comercialització d’allò he escrit, però sí pensant en el lector, a fer textos acabats. El que vull dir que és que no em veig gaire futur a mi mateixa com a escriptora, a part de fer el blog... I no em queixo pas; amb el temps he après que el post més insignificant, encara que no em doni un duro, encara que no hagi de passar a la història, és un do. Quelcom que se’m dóna. La possibilitat d’escriure’l i com el frueixo són un do. No diré una màgia, però sí alguna cosa que flueix i que sé que podria deixar de fluir. I sé que quan aquest corrent elèctric no flueix em fa patir. Per tant no diré que el blog sigui poca cosa, per mi no ho és, però... però... bé. Com a escriptora voldria tenir més ambició, escriure altres coses... Aviam. Em sembla que la pregunta que m’hauria de fer és... què necessito escriure? què necessito que un lector o una lectora desconeguts a l’altra punta de la realitat llegeixin? quina necessitat parla en les meves paraules?

1 comentari:

Elvira FR ha dit...

Algunes cosetes: Zweig , Balzac dos grandíssims escriptors ...encara que prefereixo el primer.
ja ets escriptora!
sempre s'està a temps d'escriure una novel.la
Escrius bé
A mi m'agrada, em transmet emocions, reflexions,