dijous, 29 d’octubre de 2015

Segons el color del vidre amb què es mira

Quan vaig escoltar això de què aquell noi, pel fet d’estar en cadira de rodes, es podia entretenir sol a casa amb el seu ordinador, no ho vaig dir en veu alta, però en el fons el vaig envejar molt. Vaig pensar: “Així s’estalvia d’enfrontar-se al món!”.

“Pot estar-se dedicat tranquil·lament a les seves coses sense que ningú se’n rigui ni xiuxiuegi quan ell passa, i sense que li sembli que tothom se’l mira malament”.

Vaig pensar que era una sort poder estar sol a casa entretingut amb les pròpies coses, fent vida mental, i no haver de plantar cara al món. (Un món que, en aquella època, fos per la realitat, fos per les forces dins del meu cap –la malaltia-, jo vivia com a psíquicament molt hostil). La gent mai m’ha agradat gaire, tot que jo per aïllar-me sempre he viscut als meus llibres, i a la ràdio.

Jo no coneixia a aquesta persona, però en canvi, estic segura que ell no ho hagués vist pas d’aquesta manera, ni de bon tros. Que jo veiés com una tranquil·litat d’esperit el què per ell devia ser una gran desgràcia (l’haver de quedar-se reclòs dins del seu món), segurament l’hauria fet concloure que jo no tenia el seny gaire eixerit. I potser hagués tingut raó.