dissabte, 31 d’octubre de 2015

Carències de la vida virtual

En tot cas, anys després, sóc davant l’ordinador fent vida mental. (El concepte de vida virtual, tal i com l’entenem ara, no existia).

Una vida de recolliment està molt bé, sobretot per a les  persones que no som gaire sociables, però té algunes carències inevitables de les què sóc plenament conscient.

Sobretot la carència de poder parlar cara a cara... perquè, ara, qui s’atura ja a xerrar, a passejar? Poca gent. Alguns encara sí, però...

* * *

I aquella persona que s’hagués “llançat als ordinadors” com a darrera cosa desesperada a fer només en cas d’absoluta necessitat, no em consta si ja té el seu (...) i ja ha estat engolit. En tot cas, segur que ens haguéssim fet amics de (...), si jo en tingués, i continuaríem sense veure’ns, cordialment.

2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

tens raó no és el mateix que palar cara a cara , tanmateix aquesta vida virtual permet, si més no, estar d'alguna manera present encara que sigui a distancia

Clarissa ha dit...

sí, així es pot parlar (més o menys) amb persones amb qui et trobaries a la vida real, cosa que també és profitosa