En tot cas, anys
després, sóc davant l’ordinador fent vida mental. (El concepte de vida virtual,
tal i com l’entenem ara, no existia).
Una vida de
recolliment està molt bé, sobretot per a les
persones que no som gaire sociables, però té algunes carències
inevitables de les què sóc plenament conscient.
Sobretot la
carència de poder parlar cara a cara... perquè, ara, qui s’atura ja a xerrar, a
passejar? Poca gent. Alguns encara sí, però...
* * *
I aquella persona que s’hagués “llançat als ordinadors” com a darrera
cosa desesperada a fer només en cas d’absoluta necessitat, no em consta si ja
té el seu (...) i ja ha estat engolit. En tot cas, segur que ens haguéssim fet
amics de (...), si jo en tingués, i continuaríem sense veure’ns, cordialment.
2 comentaris:
tens raó no és el mateix que palar cara a cara , tanmateix aquesta vida virtual permet, si més no, estar d'alguna manera present encara que sigui a distancia
sí, així es pot parlar (més o menys) amb persones amb qui et trobaries a la vida real, cosa que també és profitosa
Publica un comentari a l'entrada